diumenge, 14 d’agost de 2016

***** Via dels Sostres (275m, 6a+, V+ obligat) - Paret de l'Aeri (Montserrat)

Espectacular i estètic itinerari per la imponent Paret de l'Aeri. La via va resseguint una sèrie de fissures verticals, diedres i algunes plaques fins que cal superar un sistema de sostres gegants mitjançant un emocionant flanqueig horitzontal. Aquest seria el llarg estrella si no fos per la curiosa xemenia ampla que trobarem més amunt. Dos llargs ben diferents per dues parts ben diferenciades. La primera més fisica i controlable, la segona més expo i compromesa. Una via, però, on no regalen res ja que cal guanyar-se a pols la majoria de seccions. El grau seria més o menys el que marquen les ressenyes, però al numeret caldria afegir-hi algunes dosis de compromís i aventura. Així doncs, millor anar sobrat de grau i de coco. Recalcar que el cinquè llarg està molt brut de vegetació i cal fer una escalada molt desagradable i exposada. Si la tornés a fer se'ns dubte l'acabaria per la David Aparicio, tot i que la xemeneia fa xalar, sobretot un cop l'has fet.

Data: 14 d'agost de 2016

Nom de la via: Via dels Sostres
Zona: Paret de l'Aeri (Montserrat)
Dificultat: 6a+
Dificultat oblidada: V+
Llargària: 275m, 7 llargs (nosaltres ens vam estalviar l'últim llarg flanquejant cap a la dreta III)
Material: 16 cintes exprés, tascons, friends fins al 3, aliens. Semi-equipada amb parabolts, burils i claus (algun està força tapat). Reunions amb parabolts.
Orientació: Est
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 7 hores d'escalada
Aproximació: Aparquem el cotxe al refugi de Santa Cecília. Des d'allí agafem el camí de l'Arrel que porta al Monestir. Trobarem un corriol 
(canal de l'Aeri) que marxa amunt més o menys quan siguem a l'alçada del sistema de sostres. Acostuma a haver-hi una fita. A l'inici de la canal hi ha un bidó i una barra rovellada. No confondre's amb la canal del Moro, molt més ampla i evident que està uns quants metres més endavant. La primera part de l'aproximació és comuna a la "Easy Rider". Cap a la part alta de la canal cal anar a la dreta per unes escales de ferrata plastificades, per llavors remuntar unes pendents protegides amb cables i flanquejar uns quants metres en diagonal. Un cop siguem a peu de paret, la resseguim cap a la dreta fins a sota el primer sostre (50min).
Descens: Un cop a dalt, acabem de remuntar fins a trobar les escales que baixen de les antenes. Les seguim fins que trobem unes fites que marquen un corriol de baixada que marxa cap a la dreta (canal de Sant Jeroni) i que ens porta directe al parking de Santa Cecília. Una mica patinosa en alguns trams però es fa força bé (50min).

Així de contents estavem abans de començar. I és que escalar aquestes grans parets que es veuen de fons sempre et produeix un pessigolleig a la panxa amb aquell puntet d'eufòria i respecte. El dia abans, pràcticament a la mateixa hora estavem en el mateix punt, però això és una altra història...



Així de "felices" ens les prometiem...

Relaxadament anem remuntant per la canal de l'Aeri. Seguim canal amunt fins que trobem unes escales a la dreta. Llavors, remuntem per un cable i flanquegen per la base d'aquesta paret en un tram molt espectacular. Els ulls no paren d'observar aquest impressionant pany de paret, amb algunes de les vies més mítiques i compromeses de Montserrat.



Flanqueig en entorn espectacular

Ens les mirem tot passant per sota reseguint amb la mirada alguna tirada ben farcida de parabolts. Fem la conya de que en la nostra no n'hi hauran pas tants...


Baixem per algun tub de vegetació, rodegem un esperó i ja som sota el primer sostre (evident). Veiem un parabolt fosc un tros amunt, però considerem que assegurar des d'allà serà molt incòmode i decidim començar la via quan encara hi ha certa comoditat.


L1 (V+, 45m): s'ha d'anar a buscar una gran llastra que es pot protegir molt bé. Sota la llastra està una mica trencat. Un cop s'acaba es va a buscar un diedre a la dreta per llavors encarar una placa una mica pulida però ben protegida amb parabolts que va marxant cap a l'esquerra. Reunió de dos parabolts sobre una gran sabina.



Primer llarg de la Via dels Sostres
La Sílvia encarant la travessa de la placa al primer llarg

L2 (6a+, 35m): va bé aprofitar la sabina per baixar una mica i flanquejar com es pot cap a l'esquerra fins a trobar les primeres preses. Continuar flanquejant fins a trobar un pas atlètic per entrar al diedre i continuar amunt, per una secció vertical, de fisura i amb molt d'ambient.



Entrada del segon llarg


Arribada a R2

L3 (30m, 6a): cal escalar uns metres per anar a buscar la fisura horitzontal per començar el llarg flanqueig per sota els sostres. Hi ha un parell de ponts de roca i algun clau en les seccions més problemàtiques. Les preses de mans son força generoses, menys en algun punt on hi trobem alguna secció més fineta de mans i peus. La sortida del sostre es patinosa, però està ben protegida amb un parabolt.



No podia quedar-me sense la típica foto a la via dels sostres!


R3 des de la meitat del llarg

L4 (45m, 6a): Continuem per un diedre fins que esquivem un sostre per una placa polideta però protegida amb dos parabolts per llavors continuar de nou per una fisura. La part alta està una mica trencada, sobretot els últims metres per arribar a l'alzina que es troba cap a la dreta on muntarem reunió.



R4, penjada sobre el buit
Part inicial del quart llarg

L5 (35m, V+): a partir d'aquest llarg, la via canvia totalment de registre i es torna molt més incòmode. Al loro amb aquest llarg ja que la fauna ha envaït totalment la xemeneia de progressió. Hi ha un tram on és complicat tocar roca i no queda més remei que menjar-se l'aritjol per poder progressar. Qui no sàpiga que és un arítjol, després d'aquest tram segur que no se n'oblida. Llarg net de proteccions i complicat de protegir. Expo.


L5
L'arítjol i la Sílvia

L6 (35m, V+): quan surts de l'arítjol i arribes a reunió, t'emportes una sorpresa al veure l'inici del proper llarg, una espècie de cova/xemeneia amb roca gris i xorreres. Sembla impossible poder progressar per aquí. Busques amb la mirada el "com", però aquest llarg és d'aquells que no et creus que t'hi puguis enfilar fins que no t'hi poses. I s'escala en creu, amb els peus a cada paret i pam a pam anar progressant amunt. Respires alleujat quan xapes el pont de roca i el parabolt, però llavors encara queden uns quants metres de xemeneia amb algun pas compromés per sortir-ne. És curiós el gir natural que surt a mig tram, comences cara al cel i acabes cara la paret. 


Quant es surt de la xemeneia, cal escollir per on continuar. A la dreta hi ha una fisura herbosa i a l'esquerra una placa. Decideixo de continuar per la placa, ja en tinc prou d'herbes. A la placa no pots abaixar la concentració doncs costa protegir-la. Molt d'ambient, el company queda lluny i et sents sol amb el dubte si vas per l'itinerari correcte. Silenci absolut, tant sols el vent, que encara ho fa tot més intens. Un metres més amunt veig reunió a la dreta i faig una mica de flanqueig per arribar-hi.


Segons les ressenyes la via va per la fisura de la dreta, però cal dir que està molt herbosa. Per l'esquerra es va fent més o menys bé, amb una escalada continuada sobre el V+ i expo.


La Sílvia recreant-se amb les fotos mentre jo xalava o almenys ho intentava...



Inici de la xemeneia, cara de concentració....
Espectacular l'ambient....
Escalada totalment en creu
Últims metres del sisè llarg

L7 (40m, V+): després de tot el que portes escalat fins ara, quan mires amunt ets sents alleugerit perquè, d'entrada, sembla que toca un llarg més o menys convencional. I més o menys és així. Surto per una placa fins que trobo un parabolt i vaig a buscar una fisura ampla impossible de protegir amb el camalot del 3 però que no presenta gaires dificultats si t'hi poses bé. Després del pas hi ha un clau i llavors la paret va continuant cada cop més amable però també més trencada fins a passar pel mig d'una alzina per anar a buscar la reunió un parell de metres més amunt.




Encarant la fisura del seté llarg
Arribada a R7, ja queda poc...

L'horari és apretat així que decidim deixar per un altre dia l'últim llarg i sortir per l'escapatoria de III.


L8 (30m, III): llarg de tramit però on no val abaixar la guardia per trencat. Flanqueig horitzontal, alzina, grimpada amunt i.... ja hi som!


Arribem a dalt feliços i a la millor hora pel delit dels sentits. La llum és tènue i roja, senyal que falta poc perquè el sol se'n vagi a dormir.


Ens apressem a endreçar-ho tot i fer les últimes fotografies per immortalitzar aquest moment tant bell i intens. 
Dalt la paret de l'Aeri amb Montserrat als nostres peus.

Una nova experiència a la natura, un nou aprenentatge.



Punt i final....


Bona ressenya de la via treta de http://edunz.blogspot.com/....