diumenge, 1 de novembre de 2015

***** Diedre Audoubert (400m, MD+, 6c, V+/A1) - Montrebei, Paret de Catalunya

Tinc un colega que sempre em deia "si no has escalat a Montrebei, no has escalat" i ara ja se perquè ho diu. Diumenge hi vaig fer el meu debut amb una de les primeres clàssiques que s'hi van obrir, el Diedre d'Audoubert. Es tracta d'una via poc equipada i mantinguda en el cinquè grau clàssic amb 2 seccions més dures que es poden superar en A1. El recorregut és tant sorprenent com espectacular, combina fissures, diedres desplomats, diedres fissurats, xemeneies fàcils, xemeneies aparentment impossibles i seccions per terrenys menys agraïts com canals terroses i herboses i algun pas sobre roca dubtosa. La ressenya de "caranorte" la cataloga de clàssica "assequible", una paraula que irònicament vam anar repetint amb en Casas durant tota l'ascensió i és que a part d'escalar com uns beneits ens ho vam passar de conya, tot i passar algun moment de dubte, per no dir por. Però clar, aquí és fàcil abstraure's en aquest entorn increïble: amb la paret d'Aragó allà al costat, les boires al fons de les valls, els colors variats de tardor i el silenci d'un lloc solitari tant sols trencat pels vols rasants d'uns voltors que, tot d'una, plegaven les ales i ens passaven gairebé a tocar, produint un so tant esfereïdor com fascinant. Quines bèsties tant meravelloses, això sí que és sensació de llibertat! Ara sí que ja puc fer meva l'expressió tan escoltada que "Montrebei és Montrebei".


Data: 1 de novembre 2015

Nom de la via: Diedre Audoubert
Zona: Paret de Catalunya (Montrebei)
Dificultat: Sostinguda en el V clàssic. Si es fa en lliure te dues seccions de 6b i 6c al penúltim llarg i una entrada de 6b que es pot superar en A0 en el primer llarg.
Dificultat oblidada: V+/A1
Llargària: 400m, 10 llargs
Material: de 10 a 15 cintes exprés segons la necessitat d'equipar, tascons, joc de friends (recomanable el 4 i repetir alguns mitjans), joc d'aliens. Semi-equipada, anirem trobant alguns pitons tot i que te algún llarg net o molt poc equipat. Hi ha 3 parabolts en tota la via, això sí, molt ben posats. Reunions no rapelables.
Orientació: Sud-est (ens va tocar el sol a partir de les 12h)
Company: Jordi Casas
El nostre horari: 9 hores d'escalada
Aproximació: Des del Prat d'en Lluís, continuem cap al nord-oest deixant la paret a la nostra dreta. Quan s'acaba el prat agafem un corriol que continua endavant i l'anem seguint fins que la intuïció ens en faci agafar un que puja, fent ziga-zagues, directe cap al diedre 
(30min). El diedre es fàcil avistar-lo des del prat. A peu de via es pot llegir l'inscripció "DA".

Descens: Un cop sortim per dalt, resseguim la cinglera cap al sud-est i en lleugera pujada. Un cop comencem a baixar trobarem unes fites que ens indiquen un camí cap a la dreta fins a una megafita que és on comença el camí de descens fins al prat (1h).


El dia ja comença a ser curt o sigui que procurem anar el més d'hora possible. Sortim de la furgo una mica abans de les 8 i en mitja horeta ens plantem a peu de via que per sort nostra hem trobat a la primera. La imatge de la paret parla per si sola. La nostra via s'enfila seguint aquest diedre tant marcat.



Diedre Audoubert  

Fem sorteig i li toca començar amb en Casas. Tenim un parell de llargs de tràmit abans no arribem a l'inici pròpiament dit.  Des de la incripció "DA" remunta paret amunt (III-IV) pocs metres per llavors flanquejar a la dreta per una feixa. Quan s'acaba la corda surto jo, arribo on és ell i continuo paret amunt (III-IV) fins la feixa de dalt on trobo un parabolt que no desaprofito a partir del qual camino cap a la dreta per terreny horitzonal fins que apareixen 2 burils que indiquen l'inici de la via. Sort que ho he trobat ràpid això! El dia es presenta net, bonic i clar.






L1 (40m, 6b, V/Ao): Torn d'en Cases. La via comença exigent, amb un pas de 6b de preses justes i peus polits. Es pot reforçar la protecció amb un alien, però si es vol intentar en lliure millor utilitzar aquest forat per posar-hi els dits. Això sí, sense l'alien, en cas de caiguda ens anem al terra. Al anar de segon ho probo en lliure, em patina un peu i quedo penjat quan no porto ni 5 segons escalant. Quina manera de començar! A la segona va tot bé, el peu aguanta i faig el pas net sense tibar de cinta. Un tros més amunt cal anar en compte de no continuar per la Nazgul (un buril mig destrossat serveix de referencia). No hem d'arribar al buril sinó que hem de flanquejar a l'esquerra per una panxa de roca trencada protegit amb un... parabolt! Quina sorpresa, parabolts hi tot! Reunió còmode.



L1, a partir del l'arbust cal flanquejar a l'esquerra.

L2 (45m, V): El meu torn. Surto amunt per una secció vertical però amb bona roca. Vaig massa a l'esquerra i he de corregir el rumb. Desgrimpo un xic amb delicadesa i remunto ara sí per allà on toca fins a sota un sostre on hi ha una fisura horitzontal amb un pitó, l'únic del llarg. A partir d'aquí flanquejo una mica a la dreta i continuo amunt mig grimpant mig escalant (III) per una canal força herbosa i trencada. Reunió còmode en una repisa.


Entrada del segon llarg


L3 (50m, V+): Entrada per unes fisures paral·les molt boniques d'escalar i fàcils de protegir. Llarg vertical i mantingut en el cinquè classic. 
Alguns trams desplomen, però hi ha molt de canto. Primer les fissures, llavors un diedre, xemeneia i més fissures. 4 pitons en tot aquest tram.






El sol va remuntant. No fa ni fred ni calor. Tampoc fa vent. Res que ens desconcentri, tan sols de tant en tant uns instant per aixecar el cap i contemplar la magnitud de la paret d'Aragó i el salvatgisme de l'indret.




Paret d'Aragó de Montrebei


L4 (40m, V): la via continua vertical per més xemeneies i fisures que cal decidir per on encarar. Un sol pitó en tot el llarg, però aquest és el leitmotiv de Montrebei: protecció mínima, compromís màxim. Com diu en Casas, aqui tant sols es pot abandonar per dalt.


Entrada del 4rt llarg

L5 (55m, IV+): flanquegem a la dreta per anar a buscar una xemeneia força herbosa i on les corrents d'aire aixenquen una sorra fina que fàcilment es posa als ulls. Com diuen a la ressenya de caranorte, "llevar gafas de buceo". Nosaltres no en portem o sigui que de tant en tant toca mig tancar els ulls per anar tirant amunt.



Arribant a R5

A mesura que guanyem alçada les vistes es van tornant més espectaculars. I sembla que estem despertant la curiositat dels voltors perquè cada vegada passen més a prop. Tant a prop que en algún llarg se on és en Casas per la girada del cap d'una d'aquestes bèsties alades. El seu vol és increïblement majestuós, no els havia vist mai tant a prop. Ja sabem com son de grossos, però en la llunyania cal intuir el seu tamany. Avui puc corroborar la seva magnitud amb els meus propis ulls i veure en directe detalls que no havia vist mai com els ulls, el bec, els tons de les plomes del coll, la cua... Llàstima d'haver-me deixar la càmera de fotos! I tot d'una, les bèsties que pleguen les ales i baixen com cohets produïnt un so de fricció amb l'aire que quan t'enganxa desprevingut espanta i tot. Impressionant!!





L6 (35m, 6a): surto amunt amb la incognita de com serà la xemeneia que a la ressenya de caranorte descriuen com "
lisa, estrecha, difícil y técnica en libre". No serà tant, penso jo i si li donen V+/VI- doncs segur que me'n surto bé. Collons amb la xemeneia! A veure, és més fàcil del que sembla a priori però deunidó amb el compromís d'aquest tram. L'inici es fa bé i es pot anar protegint força dignament, però cada cop és més estreta i més polida. Quan es comença a complicar apareix el primer dels parabolts i deunidó l'alegria que dóna. Per arribar al següent parabolt hi ha un pas finet finet, i un cop l'aconsegueixo xapar em penjo per mirar-m'ho bé. És molt llisa i vertical i no sembla que es pugui protegir gaire. Respiro i surto amunt. Vaig trobant algun "canto" però sobretot és de posició. Un tros amunt puc posar un alien que em deixa més tranquil, però es tant llisa que sembla que en qualsevol moment t'hagi de marxar el peu. Per fi surto per dalt, de V+ no en té res! I monto, alleugerit, reunió en el tronc d'un arbre horitzontal castigat per la bagues.




Primer tram del 6è llarg (V)


R6

En Casas sortint de la xemeneia llisa i agobiant

L7 (40m, V): un altre llarg de cinquè net de pitons, vertical però divertit. Cal anar amb compte amb el flanqueig de dalt ja que hi ha alguna pedra que es belluga. Nosaltres en vam tirar una avall i vam poder comprobar la verticalitat i l'alçada de la paret ja que la pedra va anar baixant com a càmera lenta, fins que la vam perdre de vista i al cap d'uns segons vam sentir l'espetec de branques trencades. Reunió força a la dreta, en un arbre.





Abans del flanqueig d'R7

L8 (55m, IV+): el llarg comença per una canal molt terrosa i molt herbosa. Després és posa força dret, fins i tot desplomat, però és de molt bon fer. Reunió penjada de dos pitons.



L8

L9 (6c, V+/A1): llarg més dur de la via. A la primera secció (6b/6b+) hi ha dos pitons. Es tracta d'una secció atlètica, de posar-s'hi bé i apretar una mica amb una roca força trencada. Llavors ve una secció molt fina i on costa llegir els moviments. Hi ha pitons nous que més o menys marquen el camí però hi ha dues variants. Jo vaig anar per la fisura de la dreta (6c), més dur que per la placa de l'esquerra (6a+). Em va sortir tot en lliure fins que, rebentat, vaig penjar-me a l'últim pitó. A partir d'aquí sembla que ja s'hagi acabat la via però encara ens queda l'últim tram on no val baixar la guardia (V+).




Tram final després de superar la part més dura de la via

L10 (IV): cal anar fins al fons per la canal terrosa, llavors enfilar-se (IV) per sortir per dalt i muntar reunió en l'alsina que ens faci més gràcia.


Nou hores d'escalada. El meu debut a Montrebei. Fissures, diedres, xemeneies, plaques, voltors i finalment el gaudir d'una posta de sol dalt del congost. Vaig passar moments de tensió i dubtes però no lo suficientment forts com perquè en tingui cap record negatiu sinó tot el contrari. El moment més crític va ser a la xemeneia del sisè llarg. Però la decisió de tirar amunt mentre em debatia de com ho faria, el recordo com un moment intens d'aquells que et fan sentir viu i et carreguen d'una adrenalina que al cap d'uns dies encara pots sentir a les venes. La via és molt guapa i segurament "assequible", però això últim ja depen de cadascú, de la forma que estigui i dels moments mentals en les seccions claus. Aquí i en totes les tapies.




Dalt del congost, aquesta postal de regal. Els últims rajos de sol el primer dia de novembre. Avui és castanyada i per tant a baix el prat ens espera un bon foc, castanyes, ratafia, pa torrat i carn a la brasa. El millor final d'un dia complert i intens. Moltes gràcies Casas, Dafne i Xevi.