dijous, 17 de setembre de 2015

***** Sánchez-Martínez a la Paret dels Diables (300m, 6a/A1)

Volia celebrar els 40 anys penjat d'una paret, així doncs, què millor que enfilar-se per una via mítica com la Sánchez-Martínez? El fort vent va estar a punt de tombar-nos els plans, però al ser de ponent, vam estar tota l'estona arrasarats. La via? Indiscutiblement, cinc estrelles! Altre cop ens traiem al barret davant la gesta dels obridors al 1970. Fa posar la pell de gallina pensar en tota l'etapa de descoberta d'un recorregut tant laberíntic com aquest i en la incertesa d'anar pujant sense saber gaire com seguirà per dalt. Si ja és emocionant tot i sabent que hi ha reunions amb parabolts, imagina't ser el primer d'enfilar-se per aquí. La via té una mica de tot: un primer llarg apretadet, una zona de xemeneia claustrofòbica però molt emocionant, fisures vertícals, sostres imponents i les típiques plaques de Montserrat. I tot això amanit amb un equipament força generòs però en alguns trams força precari i un ambient a l'alçada d'aquesta gran aventura. Imprescindible.

Data: 17 de setembre 2015

Nom de la via: Sánchez-Martínez
Zona: Paret de Diables (Montserrat)
Dificultat: 6a/Ae
Dificultat oblidada: V/Ae
Llargària: 300m, 11 llargs
Material: 17 cintes exprés, tascons, friends, aliens. Semi-equipada amb material divers i en alguns trams bastant precari. Reunions amb parabolts, la majoria amb anelles.
Orientació: Est
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 8 hores d'escalada
Aproximació: Aparquem el cotxe al refugi de Santa Cecília. Des d'allí cal agafar el camí de l'Arrel que porta al Monestir fins arribar a sota la Paret de Diables i pendents de la xemenia característica de la nostra via i que es veu molt bé. Arriba un punt on el camí s'aixampla, doncs uns metres abans agafar un corriol que puja cap a la paret. Normalment hi ha unes fites que n'indiquen l'entrada (45min)

Descens: Un cop al cim, dirigir-se cap al sud i desgrimpar fins a un coll per agafar el sender que marxa cap a la dreta i pel costat de la paret. Baixar per aquesta canal fins que trobem el camí de l'Arrel que ens portarà directament a Santa Cecília (50min)

Ha plogut una mica a la nit i bufa fort vent de N-NW. Tenim el dubte de com afecta tot això a la paret dels Diables, així que marxem amb algún pla B sota al braç. Des de Santa Cecília, però, ja veiem que podrem escalar la Sánchez-Martínez. En cas de dubte, sempre és millor anar in-situ a les parets per decidir.



Aspecte de la paret, d'esquerra a dreta: Cavall Bernat, Paret dels Diables, Ganivet dels Diables i Serrat dels Patriarca


Peu de via de la Sánchez-Martínez


L1 (35m, 6a): el llarg comença per una roca una mica trencada però llavors millora. Es tracta del típic 6a de Montserrat on costa llegir els passos i en fred et fa suar més del compte. Uns quants metres amunt cal flanquejar a la dreta cap a un arbre, per llavors continuar per una canal terrosa i amb pedres soltes.



Típica placa fineta




Canal terrosa abans d'R1


L2 (35m, IV+): xemenia claustrofòbica però emocionant. En alguns moments sembla més difícil del què realment és, però sempre hi ha un forat on agafar-se o on posar el peu. Tot i així està una mica patinós. Hi ha un parell de trams realment estrets. Jo ho vaig fer amb la motxilla posada (li vaig fer un petit foradet), la Sílvia se la va treure i va anar molt millor. Poques assegurances, algun parabolt de tant en tant.



En plena xemeneia, L2


Pujant per uns blocs encastats, L2


R2, es poden empalmar L2+L3


Vistes de la xemeneia des d'R2


L3 (15m, IV+): Continuem un tros per una xemeneia on haurem de tornar a fer el cuc.



Gairebé sembla espeleo


Arribada a R3


L4 (30m, V): entrada una mica explosiva per una fisura horitzontal cap a la dreta per després posar-se vertical. Peus molt polits i equipament precari (tacs de fusta vells amb cordinos esfilagarsats). Jo vaig passar dels tacs de fusta i vaig equipar al meu gust. Un cop sortim de la fisura arribarem a una repisa on cal fer un flanqueig a l'esquerra. Jo em vaig equivocar i me'n vaig anar reseguint una fisura molt guapa cap a la dreta, que resulta ser "Districte de les Bruixes". Vaig arribar un tros amunt fins que em vaig adonar que allò s'estava posant més finet del que tocava, però anava tant just de catxarros que vaig haver de desgrimpar jugant-me una bolada/pèndol força lletja. Per sort va anar tot bé, vaig recuperar la via i arribar fins a R4.


Arrencada
Sortida de la fisura horitzontal


Fisura vertical


Últims metres abans d'R4

L5 (35m, V/Ae): continuem amunt per una fisura força ampla però que es pot protegir bé per situarnos sobre una repisa on comença la placa de 7a amb parabolts a tocar. Ni m'ho plantejo probar-ho en lliure i avanço a base d'A0 i sense estrep. Acabo les cintes i he d'arribar a reunió sense xapar l'últim parabolt. Sort que es fa bé. 



Entrada L5


L5, a punt d'arribar a la placa


La Sílvia a la paca de 7a

L6 (35m, 6a/A1): a partir d'aquí comencen els llargs més espectaculars. Ja hem guanyat força alçada i l'ambient cada vegada és més autèntic. Els primers metres es fan bé fins a una panxa on si es vol fer amb llliure hi ha una apretadeta. Llavors continua una fisura en diagonal força fina. Per arribar a un pitó hi ha un pas de 6a però que es pot passar amb A1 progressant del camalot verd. Un cop s'acaba la fisura, apareix un diedre que ens porta fins la reunió.



Just abans de la primera panxa


Diedre abans d'R6


R6, reunió penjada i força incòmode


L7 (40m, V/A0): el millor llarg de la via i el més espectacular: una travessa molt delicada per sota un sostre, amb preses ínfimes de mans i peus. La vista d'aquesta tirada des de la reunió imposa: una fisura molt fina que uneix un gran sostre amb una paret molt llisa. S'hi veu molt equipament però també s'intueix precari... Surto amunt amb el convenciment que es fa més bé del que sembla... i al principi és així, però com més avances més finet es torna i també més t'estresses perquè la sensació de patinar és constant. L'equipament tampoc ajuda: burins robellats, tacs de fusta, algun pitó, cordinos esfilagarsats i de tant en tant algún espit. L'ambient però és excepcional i el llarg antològic. A la meitat decideixo no intentar encadenar-lo i avanço cómodament a base d'A0 (en lliure diuen que és 6c). Un cop s'acaba el sostre cal sortir en lliure per un diedre net de proteccions (V+) fins a una reunió força incòmode.



Espectacular, L7



El sostre del 7è llarg


Últims metres abans d'R7


Vistes sobre el Cavall Bernat

L8 (20m, 6a): canvi de tipus d'escalada, entrem a la zona de les típiques plaques de V i 6a. L'inici és finet. Si es va per la fisura de l'esquerra és una mica més difícil i físic. Llavors cal flanquejar a la dreta per anar a buscar una placa on justegen mans i peus però que amb paciència es va trobant una mica de tot. Aquí un s'ha de buscar la vida per pujar per allà on li sembli, tot i que sense perdre de vista els parabolts que van marxant cap a la dreta. Tram molt ben equipat amb parabolts.



Entrada L8


Tram de placa a L8


L9 (20m, 6a): continua la tónica de plaques, aquesta una mica més vertical que l'anterior. Avancem cap a la dreta seguint els parabolts per llavors continuar recte amunt. A partir d'aquí costa veure els parabolts i trobar la reunió que està una mica cap a l'esquerra, just al costat d'un llabi montserratí protegit amb un parabolt i que es tracta del primer del següent llarg.



Entrada L9


L9

L10 (25m, 6a): l'entrada es fa per una panxa on hi ha una apretadeta. A partir d'aquí la via suavitza cada cop més fins a la reunió que està un tros amunt i cap a la dreta, en una zona ja força planera.



L10


L11 (45m, III): tirada de tramit fins al cim. Molt bona via amb bona companyia!



Arribem al cim amb l'última llum del dia, un autèntic privilegi contemplar com es dauren les muntanyes des de les alçades. I encara més a Montserrat on cada agulla sembla una escultura amb un significat concret. La llum ressalta cada un dels seus matisos i sembla ben bé que en qualsevol moment puguin començar a caminar.





Abandonem el cim amb el nostre propòsit complert. Enrera ja queden les xemeneies, fisures, plaques, tacs de fusta... Volia celebrar els 40 enfilat a una paret per mirar-m'ho, altre cop, tot des d'allà dalt. A veure què veia, a veure què sentia, a veure que pensava. De parets n'he fet moltes, però avui era diferent. Deixar de tocar de peus a terra és molt sa, ja sigui amb el cos o amb la ment. I he vist, sentit i pensat. Crec estar allà on vull estar i per mi això és molt important.




Abans de marxar he tingut l'impuls de girar-me i fer aquesta fotografia. Un altre cim que queda enrera. Sempre hi son, esperant-nos. Tot i que el què ens fa creixer no és assolir-lo sinó el camí per arribar-hi. I de camins la vida n'és plena. Es tracta de triar aquells que ens semblin més coherents amb els nostres desitjos interns. I lluitar i somiar per no abandonar-los. Sempre fidels, amb valentia. I si no va bé, recular i tornar a començar.




Feliços 40


Ressenya de la via:


Sánchez-Martínez a la Paret dels Diables (300m, 6a/A1)