diumenge, 27 de setembre de 2015

Roc de la Lluna, l'escalada idíl·lica

Feia temps que m'havien parlat d'aquesta escola d'escalada i aquest cap de setmana va arribar el moment de conèixer-la. Es tracta d'una activitat idíl·lica: escalada al mig de la natura, indret bucòlic, roca boníssima, vistes increïbles i aproximacions curtes. Al cantó negatiu trobariem que hi ha poques vies i que el lloc d'acampada no és gaire gran, així que si hi trobem algun grup amb ganes de fer soroll, trenca tota la màgia de l'espai. També s'ha de tenir en compte que l'accés amb el cotxe és força llarg (segons d'on es vingui, està clar), així que lo ideal és passar-hi una nit, amb furgo, tenda o fent vivac al bonic prat d'herba que hi ha a 5 minuts de les vies.

El perquè del nom de la zona es desvetlla ràpidament al veure la paret, ja que es tracta d'un calcàri llis, sòlid i grisós ple de forats misteriosos que recorden a la superfície d'aquest satèlit terrestre.

L'escalada és vertical, física i de continuitat, en un calcàri molt bo amb algun canto que ja comença a estar una mica polidet. Pràcticament no hi ha fisures ni regletes ni invertits, tot son forats i més forats, amb múltiples opcions i sovint es tracta de trobar el més bó. Les xapes en general no estan gaire a prop. Tampoc es que estiguin molt lluny, però si en algún moment el braç afluixa, t'ho penses dues vegades abans de continuar.

Durant els dos dies fem les següents vies del sector "El Joc de la Pilota":

- Mastarile Dream (6a, 8m): molt curta i sense gaire interès, però només per tocar els forats d'aquesta paret i les vistes al Pedra Forca ja val la pena.

- Xapes JOM (V, 8m): el mateix que l'anterior, via sense gaire historia.

- Dulcinea del Tobillo (6a): aquesta zona de paret no te res a veure amb el de les vies de l'1 al 4. Aquí les vies son més llargues (15-20m), verticals i físiques. Aquest 6a concretament és preciós, molt mantingut i ple de forats.

- Ojos y oidos del mundo (6b): físic i mantingut, potser una de les vies que menys ens va agradar perquè té algun tram una mica estrany. Les xapes estan una mica separades.

- La sombra del llop (6a+): semblant a la Dulcinea, via molt bona de continuitat amb arribada curiosa a reunió. Xapes lo just de separades, que no vol dir a prop. El segon dia la tornem a fer per escalfar.

- Històrias de "O" (6b+): aquesta via té el grau concentrat a la zona intermitja on té un parell de passos de tibar i molt guapos de superar. Ens ha semblat més assequible que "Ojos y oidos del mundo".

- Alpinopausia (6b): de lo millor en aquesta tàpia! La via va per una paret força llisa i lleugerament desplomada, però van apareixent forats. Les xapes allunyen força. Escalada molt física.

- A la dreta d'Historias de "O" (no sabem el nom ni el grau) provem una via amb parabolts molt nous i reunió recent estrenada que no surt a la ressenya. Escalada física i de continuitat amb un passet llarg per allà al mig sense gaires peus... És l'última via que fem i per tant tenim els braços cansats. Li posem 6b+/6c... Just li acabo de fotre el segon pegue quan comença a caure un xàfec que feia minuts que intuíem i que ens fa plegar bàrtols i donar per acabada l'escalada.

En resum, lloc brutal que s'ha de visitar com a mínim una vegada a la vida, fer-hi nit, passejar-se pels seus increïbles boscos de pi roig, boixos i faigs i si és l'època, buscar-hi bolets.

Accès: des de la Pobla de Lillet seguir el mapa de la ressenya. Hi ha uns 8-10 km de pista en bon estat.

Descarregar ressenyes aquí: Roc de la Lluna (PDF)



Alpinopausia (6b)

Xapes JOM (V)


Llegir més...

dijous, 24 de setembre de 2015

**** Tormenta de Verano (120m, 6c, 6b obligat) - Vinya Nova (Montserrat)

Via curta però exigent sobre una roca excel·lent. Per mi hi ha dues coses destacables i a tenir en compte, la primera és que la roca és boníssima fet que permet una escalada de qualitat. La segona és que cal treballar molt bé el coco doncs té un primer llarg on els espits no estan precisament a prop, i en l'últim, encara estan una mica més lluny. El llarg del mig és un 6c molt bó amb un últim tram exigent i una arribada a reunió de respirar i mantenir la tranquilitat. Així doncs es tracta d'una via llarga amb aires d'esportiva mantinguda en el grau obligat.

Data: 25 de setembre 2015

Nom de la via: Tormenta de Verano
Zona: Vinya Nova (Montserrat)
Dificultat: 6c
Dificultat oblidada: 6b
Llargària: 120m, 3 llargs
Material: 12 cintes exprés. Equipada amb espits. Reunions amb espits i cadena. Via rapelable.
Orientació: Oest
Company: Jordi Tona
El nostre horari: 2 hores d'escalada
Aproximació: Aparquem el cotxe a parking de la Vinya Nova. Des d'allí agafem un camí que segueix el torrent direcció nord fins que trobem unes fites a la dreta que ens fan pujar per un corriol fresat. Seguir-lo fins que cal trencar a mà esquerra. Caminar uns minuts fins que després de travessar un torrent sec trobarem unes fites a la dreta que ens indiquen que cal pujar i en 2 minuts estarem a peu de paret (20min).

Descens: Dos rapels per la mateixa via, d'R3 a R2 i des d'aquí al terra.

L'orientació de la paret és completament Oest i just arribem que hi comença a tocar el sol, sobre les 14:30. Des de la llunyania la paret imposa per la seva verticalitat. Però sabem perfectament què venim a fer: una paret curta però exigent, de grau obligat i amb les assegurances justes. Tot un repte, però sort que vaig amb en Tona, una garantia en qualsevol paret de roca.



Tormenta de Verano a la Vinya Nova

Des de peu de via la paret encara imposa més. La tapia surt amunt, llisa, vertical i... la vista perd de seguida els espits, perquè no brillen, perquè el color de la roca els amaga i perquè passa molt aire entre ells!


Avui no fem sorteig i m'autoassigno el primer llarg per escaquejar-me d'obrir el 6c, tot i que no se pas que serà més exigent, si obrir un 6b amb xapes una mica allunyades o un 6c molt més ben protegit. Decideixo començar i en Tona, que ja està fort, que s'espavili després.


L1 (30m, 6b): la via comença dalt d'un ressalt de roca on hi ha una corda fixa per ajudar a pujar. La tònica del llarg son petits forats amb algun gran forat de tant en tant, fet que et permet fins i tot descansar una mica. Això sí, l'escalada és força críptica i cal saber llegir molt bé els moviments per no quedar estancat. Més d'un cop em trobo que després de xapar no veig el següent espit, i quan això em passa, em penjo tranquilament per mirar-m'ho bé, ja que la línia arriba un punt que surt en tendència a l'esquerra. L'última xapa allunya especialment. Escalada tècnica de dits on sempre anirem trobant peus força bons. Aquí el què condiciona és que en 30 metres hi ha 6 espits.




Entrada del primer llarg



Primer llarg

L2 (30m, 6c): aquí hi ha més d'abundancia d'espits, cosa que tranquilitza una mica. El llarg és guapíssim i exigent. Es fa molt bé fins un clau que hi ha al final d'una fisura. A partir d'aquí és fa un flanqueig "fàcil" a l'esquerra per encarar un tram vertical de presa petita on cal fer un parell d'apretades. L'últim espit allunya i força fins a la reunió així que millor arribar-hi amb una mica de braç si no es vol patir més del compte. Algunes piades indiquen que amb 10 cintes és suficient. Per aquest llarg se'n necessiten 12 i com que en duiem 10, en Tona va haber de parar al tram final per baixar un tros i recuperar-ne 2.




En Tona, obrint el segon llarg (6c)


L3 (50m, 6a+): aquí com que la paret ja es veu més tombada i s'intueixen peus a dojo, començo el llarg amb la mentalitat de "ja hem superat les dificultats" però la paret de seguida et posa a lloc, sobretot perquè aquí els espits encara allunyen més. L'escalada però és més amable, tot i que hi ha algún pas que dubtes si agafar-lo per la dreta o per l'esquerra (costa veure les xapes) i pot ser més finet o menys depent per on l'encaris. Primers 25m de 6a+ (4 espits) i uns últims 25m que cada cop tomben més (2 espits i un pont de roca). Hi ha una reunió intermitja que em salto i empalmo els llargs.


Inici del tercer llarg


Tercer llarg

La idea era fer un parell de vies, potser "Perros callejeros", però el sol va tombant i el braç també així que decidim anar a fer una birra i cap a casa, que això ha estat molt bé.






Ressenya de la via:




Tormenta de Verano (120m, 6c, 6b obligat) - Vinya Nova (Montserrat)
Llegir més...

dijous, 17 de setembre de 2015

***** Sánchez-Martínez a la Paret dels Diables (300m, 6a/A1)

Volia celebrar els 40 anys penjat d'una paret, així doncs, què millor que enfilar-se per una via mítica com la Sánchez-Martínez? El fort vent va estar a punt de tombar-nos els plans, però al ser de ponent, vam estar tota l'estona arrasarats. La via? Indiscutiblement, cinc estrelles! Altre cop ens traiem al barret davant la gesta dels obridors al 1970. Fa posar la pell de gallina pensar en tota l'etapa de descoberta d'un recorregut tant laberíntic com aquest i en la incertesa d'anar pujant sense saber gaire com seguirà per dalt. Si ja és emocionant tot i sabent que hi ha reunions amb parabolts, imagina't ser el primer d'enfilar-se per aquí. La via té una mica de tot: un primer llarg apretadet, una zona de xemeneia claustrofòbica però molt emocionant, fisures vertícals, sostres imponents i les típiques plaques de Montserrat. I tot això amanit amb un equipament força generòs però en alguns trams força precari i un ambient a l'alçada d'aquesta gran aventura. Imprescindible.

Data: 17 de setembre 2015

Nom de la via: Sánchez-Martínez
Zona: Paret de Diables (Montserrat)
Dificultat: 6a/Ae
Dificultat oblidada: V/Ae
Llargària: 300m, 11 llargs
Material: 17 cintes exprés, tascons, friends, aliens. Semi-equipada amb material divers i en alguns trams bastant precari. Reunions amb parabolts, la majoria amb anelles.
Orientació: Est
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 8 hores d'escalada
Aproximació: Aparquem el cotxe al refugi de Santa Cecília. Des d'allí cal agafar el camí de l'Arrel que porta al Monestir fins arribar a sota la Paret de Diables i pendents de la xemenia característica de la nostra via i que es veu molt bé. Arriba un punt on el camí s'aixampla, doncs uns metres abans agafar un corriol que puja cap a la paret. Normalment hi ha unes fites que n'indiquen l'entrada (45min)

Descens: Un cop al cim, dirigir-se cap al sud i desgrimpar fins a un coll per agafar el sender que marxa cap a la dreta i pel costat de la paret. Baixar per aquesta canal fins que trobem el camí de l'Arrel que ens portarà directament a Santa Cecília (50min)

Ha plogut una mica a la nit i bufa fort vent de N-NW. Tenim el dubte de com afecta tot això a la paret dels Diables, així que marxem amb algún pla B sota al braç. Des de Santa Cecília, però, ja veiem que podrem escalar la Sánchez-Martínez. En cas de dubte, sempre és millor anar in-situ a les parets per decidir.



Aspecte de la paret, d'esquerra a dreta: Cavall Bernat, Paret dels Diables, Ganivet dels Diables i Serrat dels Patriarca


Peu de via de la Sánchez-Martínez


L1 (35m, 6a): el llarg comença per una roca una mica trencada però llavors millora. Es tracta del típic 6a de Montserrat on costa llegir els passos i en fred et fa suar més del compte. Uns quants metres amunt cal flanquejar a la dreta cap a un arbre, per llavors continuar per una canal terrosa i amb pedres soltes.



Típica placa fineta




Canal terrosa abans d'R1


L2 (35m, IV+): xemenia claustrofòbica però emocionant. En alguns moments sembla més difícil del què realment és, però sempre hi ha un forat on agafar-se o on posar el peu. Tot i així està una mica patinós. Hi ha un parell de trams realment estrets. Jo ho vaig fer amb la motxilla posada (li vaig fer un petit foradet), la Sílvia se la va treure i va anar molt millor. Poques assegurances, algun parabolt de tant en tant.



En plena xemeneia, L2


Pujant per uns blocs encastats, L2


R2, es poden empalmar L2+L3


Vistes de la xemeneia des d'R2


L3 (15m, IV+): Continuem un tros per una xemeneia on haurem de tornar a fer el cuc.



Gairebé sembla espeleo


Arribada a R3


L4 (30m, V): entrada una mica explosiva per una fisura horitzontal cap a la dreta per després posar-se vertical. Peus molt polits i equipament precari (tacs de fusta vells amb cordinos esfilagarsats). Jo vaig passar dels tacs de fusta i vaig equipar al meu gust. Un cop sortim de la fisura arribarem a una repisa on cal fer un flanqueig a l'esquerra. Jo em vaig equivocar i me'n vaig anar reseguint una fisura molt guapa cap a la dreta, que resulta ser "Districte de les Bruixes". Vaig arribar un tros amunt fins que em vaig adonar que allò s'estava posant més finet del que tocava, però anava tant just de catxarros que vaig haver de desgrimpar jugant-me una bolada/pèndol força lletja. Per sort va anar tot bé, vaig recuperar la via i arribar fins a R4.


Arrencada
Sortida de la fisura horitzontal


Fisura vertical


Últims metres abans d'R4

L5 (35m, V/Ae): continuem amunt per una fisura força ampla però que es pot protegir bé per situarnos sobre una repisa on comença la placa de 7a amb parabolts a tocar. Ni m'ho plantejo probar-ho en lliure i avanço a base d'A0 i sense estrep. Acabo les cintes i he d'arribar a reunió sense xapar l'últim parabolt. Sort que es fa bé. 



Entrada L5


L5, a punt d'arribar a la placa


La Sílvia a la paca de 7a

L6 (35m, 6a/A1): a partir d'aquí comencen els llargs més espectaculars. Ja hem guanyat força alçada i l'ambient cada vegada és més autèntic. Els primers metres es fan bé fins a una panxa on si es vol fer amb llliure hi ha una apretadeta. Llavors continua una fisura en diagonal força fina. Per arribar a un pitó hi ha un pas de 6a però que es pot passar amb A1 progressant del camalot verd. Un cop s'acaba la fisura, apareix un diedre que ens porta fins la reunió.



Just abans de la primera panxa


Diedre abans d'R6


R6, reunió penjada i força incòmode


L7 (40m, V/A0): el millor llarg de la via i el més espectacular: una travessa molt delicada per sota un sostre, amb preses ínfimes de mans i peus. La vista d'aquesta tirada des de la reunió imposa: una fisura molt fina que uneix un gran sostre amb una paret molt llisa. S'hi veu molt equipament però també s'intueix precari... Surto amunt amb el convenciment que es fa més bé del que sembla... i al principi és així, però com més avances més finet es torna i també més t'estresses perquè la sensació de patinar és constant. L'equipament tampoc ajuda: burins robellats, tacs de fusta, algun pitó, cordinos esfilagarsats i de tant en tant algún espit. L'ambient però és excepcional i el llarg antològic. A la meitat decideixo no intentar encadenar-lo i avanço cómodament a base d'A0 (en lliure diuen que és 6c). Un cop s'acaba el sostre cal sortir en lliure per un diedre net de proteccions (V+) fins a una reunió força incòmode.



Espectacular, L7



El sostre del 7è llarg


Últims metres abans d'R7


Vistes sobre el Cavall Bernat

L8 (20m, 6a): canvi de tipus d'escalada, entrem a la zona de les típiques plaques de V i 6a. L'inici és finet. Si es va per la fisura de l'esquerra és una mica més difícil i físic. Llavors cal flanquejar a la dreta per anar a buscar una placa on justegen mans i peus però que amb paciència es va trobant una mica de tot. Aquí un s'ha de buscar la vida per pujar per allà on li sembli, tot i que sense perdre de vista els parabolts que van marxant cap a la dreta. Tram molt ben equipat amb parabolts.



Entrada L8


Tram de placa a L8


L9 (20m, 6a): continua la tónica de plaques, aquesta una mica més vertical que l'anterior. Avancem cap a la dreta seguint els parabolts per llavors continuar recte amunt. A partir d'aquí costa veure els parabolts i trobar la reunió que està una mica cap a l'esquerra, just al costat d'un llabi montserratí protegit amb un parabolt i que es tracta del primer del següent llarg.



Entrada L9


L9

L10 (25m, 6a): l'entrada es fa per una panxa on hi ha una apretadeta. A partir d'aquí la via suavitza cada cop més fins a la reunió que està un tros amunt i cap a la dreta, en una zona ja força planera.



L10


L11 (45m, III): tirada de tramit fins al cim. Molt bona via amb bona companyia!



Arribem al cim amb l'última llum del dia, un autèntic privilegi contemplar com es dauren les muntanyes des de les alçades. I encara més a Montserrat on cada agulla sembla una escultura amb un significat concret. La llum ressalta cada un dels seus matisos i sembla ben bé que en qualsevol moment puguin començar a caminar.





Abandonem el cim amb el nostre propòsit complert. Enrera ja queden les xemeneies, fisures, plaques, tacs de fusta... Volia celebrar els 40 enfilat a una paret per mirar-m'ho, altre cop, tot des d'allà dalt. A veure què veia, a veure què sentia, a veure que pensava. De parets n'he fet moltes, però avui era diferent. Deixar de tocar de peus a terra és molt sa, ja sigui amb el cos o amb la ment. I he vist, sentit i pensat. Crec estar allà on vull estar i per mi això és molt important.




Abans de marxar he tingut l'impuls de girar-me i fer aquesta fotografia. Un altre cim que queda enrera. Sempre hi son, esperant-nos. Tot i que el què ens fa creixer no és assolir-lo sinó el camí per arribar-hi. I de camins la vida n'és plena. Es tracta de triar aquells que ens semblin més coherents amb els nostres desitjos interns. I lluitar i somiar per no abandonar-los. Sempre fidels, amb valentia. I si no va bé, recular i tornar a començar.




Feliços 40


Ressenya de la via:


Sánchez-Martínez a la Paret dels Diables (300m, 6a/A1)



Llegir més...

dimarts, 8 de setembre de 2015

**** Point trop n'en faut (275m, 6a, 6a obligat) - Presles (Massís de Vercors)

Despres de 2 dies seguits d'escalada a La Berarde i a l'Agulla de Dibona buscavem alguna cosa tranquila per rematar-ho abans de tornar cap a casa. El temps incert als Ecrins ens fa baixar de latitud fins al massís de Vercors, un lloc preciós amb moltes possibilitats d'escalada. Finalment escollim Point trop n'en faut, pel seu aparent grau assequible i el seu estat semi-equipat. Es tracta d'una via molt guapa i mantinguda sobre el 6a, que circula per un calcari excel·lent (excepte l'últim llarg), però que des del minut 0 ja ens va deixar clar que d'escalada tranquila RES, ja que, com indica la ressenya, és terreny d'aventura total.

Data:
8 de setembre 2015

Nom de la via: Point trop n'en faut
Zona: Presles (Massís de Vercors) - Sector Buis
Dificultat: 6a
Dificultat oblidada: 6a
Llargària: 275m, 7 llargs
Material: 12 cintes exprés, tascons, friends fins al 2, aliens. Semi-equipada amb parabolts. Reunions amb parabolts i anella.
Orientació: Sud
Company: Jordi Bou i Jordi Tona
El nostre horari: 5 hores
Accés: Des de Grenoble o Valence anar fins a Pont en Royans i d'allí cap a Presles 
(1.236m). Deixem el cotxe al mateix poble ja que corre la fama que al parking del costat del camí que porta a peu de via acostumen a robar. Un parell de clapes de vidres trencats al terra ens ho corroboren, així que preferim no arriscar.
Aproximació: Des de Presles caminem per la carretera uns 10 minuts fins que aquesta comença a baixar i en una corba a la dreta, unes fites indiquen que cal anar cap a l'esquerra per un camí que baixa força fins a la base del mur (1.009m) on caldrà anar-lo seguint fins que la intuició ens faci pujar uns 20 metres fins a peu via. Nom escrit en blau a la paret (30 minuts).
Descens: Un cop sortim per dalt de la via cal anar seguint les fites, primer per un bosc, llavors per una pista i finalment la cerretera que ens portarà a Presles. Afegir que el final de via es troba pràcticament a la mateixa alçada que el poble, pel que el retorn al cotxe es fa pràcticament sense desnivell.

Portem gairebé 800 metres d'escalada als braços en menhys de 48 hores, però aquest entorn és massa idíl·lic per renunciar a fer alguns metres més. Estem fanàtics. I amb el parell que vaig sembla que no els passin els anys. El vent que bufava al poble, a peu de via no ens toca i això indica que potser anem una mica massa abrigats. El sol apreta però mai se sap. El sorteig fa que comenci en Bou, continui jo i acabi en Tona. 



Nom a peu de via "Point trop n'en faut"

L1 (35m, 6a): la ressenya d'en Luichy marca V+, però podria ser ben bé un 6a. Es tracta d'una fisura vertical força física i força incòmode equipada tant sols amb un parabolt i que et treu ben aviat la son de les orelles.



Bou "in action" - L1


L1

L2 (50m, V+): aquest llarg circula per una serie de plaques verticals, però amb fisures i peus. 




L2


L2 vist des de la reunió

L3 (40m, 6a): un dels llargs més bonics de la via. Arrenca per una placa semblant a les anteriors però de seguida s'ha d'anar a buscar una fisura horitzonal sota un sostre a l'esquerra per anar avançant cap a la dreta fins que aquesta es posa més tiessa. Bona presa i de fàcil protecció. 



L3

L4 (35m, 6a): llarg completament diferent a l'anterior. Comença per una xemeneia estreta (jo vaig passar per dins però els companys la van passar per fora) per llavors continuar per una placa poc equipada. Un fisura et fa marxar cap a l'esquerra ja que és l'única manera d'autoprotegir-se i llavors cap fer un flanqueig cap a la dreta per anar a buscar la reunió.




Xemeneia L4
Arribada a R4

L5 (50m, 6a): el millor llarg de la via, 50 metres de paret vertical equipat tant sols amb un parabolt. Arrenca per una fisura agraïda per llavors enfilar-se per un esperó i fer un canvi de paret amb un pas espectacular i d'apretar-li. Llavors continua per terreny vertical però amb uns cantos brutals. Al final s'ajau i ja som a reunió.



Arrencada L5
Passos espectaculars al cinquè llarg

Última secció 

L6 (25m, 6a): LLarg curt però explosiu. La ressenya marca V+, però "oju" amb aquest V+. Es tracta d'un llarg similar al primer amb una fisura vertical però un xic més maca i amb més bona roca. Es fa bé si t'hi poses bé. 


V+???
L6
L6



L6

L7 (40m, V): el pitjor llarg, on la roca va empitjorant a mesura que ens apropem a dalt. Ull amb les pedres.



Últim llarg

I arribem a dalt amb un paissatge increible i una llum brutal. El sol va marxant i nosaltres que tanquem així una sortida per França que havíem titulat "TRES DIES, TRES VIES". I ho hem complert. No podem estar més satisfets i per això ho celebrem amb pizza i cervesa.



Tres dies, tres vies! (tres guies???)

El primer cop que estic per aquestes terres, el massís de Vercors. Un espai inmens i preciós amb moltes possibilitats. Espero tornar-hi en breu i perdrem per algun dels seus recons. Des de les alçades, la vida a les valls sembla indílica, però ja sabem que no hi ha res fàcil. Potser el secret és mirar-s'ho tot des de dalt, oblidar-se de la terra i establir-se al cel.

Moltes gràcies companys!!!


Vistes a l'est del Massís de Vercours


Sector Buis vist des de Presles


Sector Buis i via "Point trop n'en faut", vista des de la carretera


Poble màgic, Pont en Royans

Ressenya d'en Luichy:










Llegir més...