diumenge, 21 de juny de 2015

***** Réunion Syndicale (200m, 6a) Gran Pic d'Espade

Fa un any vaig fer la cresta dels Tres Consellers i des d'aleshores anhelaba tornar per poder escalar alguna de les nombroses vies que hi ha per aquí escampades. Alguns amics m'havien recomanat aquesta vasta paret granitica que és el Gran Pic d'Espade: que si el millor granet del Pirineu, que si vistes espectaculars, que si un lloc solitari, que si escalada 100% alpina... i la veritat és que cada un dels elogis escoltats s'ha complert. L'escalada aquí és senzillament brutal: per l'ambient, la roca, la verticalitat i el compromís. I tot plegat, amb l'encant de poder gaudir d'una escalada de gran qualitat per sobre els 2.500 metres i de l'aproximació, un gran passeig per un dels recons més bonics del Pirineu: el Parc Natural del Neuovielle. Reunion Syndicale és de la via més assequible de la paret, però que ningú s'enganyi: es tracta d'una escalada tècnica i exigent fins i tot en els graus més baixos.

Nom de la via: Reunion Syndicale
Zona: Gran Cim d'Espade (Neouvielle)
Dificultat: 6a
Dificultat oblidada: V+/A0
Llargària: 200m (L1: V+, L2: V+, L3: 6a, L4: V, L5: IV+)
Material: 12 cintes exprés i aliens. Via equipada. Reunions rapelables.
Orientació: Oest
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 3h d'aproximació per la bretxa Chausenque (ritme tranquil), unes 4h d'escalada sense comptar el ràpel.
Aproximació: Sortim del parking del Llac Aubert (fan pagar 8€ per pernoctar) cap al sud-oest i boregem el llac per la presa seguint la ruta normal que porta al cim del Neouvielle. Hi ha nombroses fites que van marcant el camí. Després de creuar la cresta de Barris d'Aubert ens hem de posar els grampons per continuar amunt. A partir d'aquest punt ens queda ben visible la brecha Chausenque i ens hi dirigim en línia recta. Un cop arribats a la brecha (2h30) baixem per un camí empinat cap a l'altra banda i seguim direccció nord ja amb la cresta d'Espade visible. Avancem pel camí més lògic (alguna fita) fins a peu de via, un marcat diedre marró.

Link de la ressenya: Clic aquí

Ens espera una llarga jornada però és juny i el dia és llarg així que no acabem de matinar del tot. Sortim amb aquella il·lusió d'escalar un lloc nou i amb la incertesa de trobar el camí a la primera, cosa gens fàcil en segons quins indrets. Aquí però, no té pèrdua, almenys de moment. Tot i així anem mirant amunt, buscant fites, amb el llac Aubert de fons.



La cresta de Barris d'Aubert neix al Ramoun (3.011m), un cim al costat del Neouvielle (3.091m) i que amaga moltes línies d'escalada interessants.



Un cop travessem la cresta de Barris d'Aubert, ja podem apreciar la brecha Chausenque a la dreta, la cara nord del Ramoun i una caravana de gent del Centre Excursionista d'Avinyó que s'enfilen pendent amunt amb la intenció de conquerir el Neuovielle.



Camí de la bretxa.





Un cop baixem la bretxa ja s'aprecia aquesta impressionant paret i es comença a intuir la nostra via.



En aquesta part els grampons tornen a ser imprescindibles doncs la pendent és forta i la neu molt gelada.



Peu de via de la Reunion Syndicale. Comença per aquest diedre tant marcat. Com que rapelarem, deixem alguns trastos i fins i tot les botes a peu de via. Quin luxe!





El primer llarg comença per un petit esperó de granet (fletxa marcada) i mica en mica et va portant cap al diedre. En aquest llarg ja queda clar que millor estar acostumat a aquest tipus d'escalada si no es vol passar malament. Les assegurances no son a prop però sempre acaben apareixent en el moment just, en aquell instant en que el coco ja es comença a escalfar. Tot i així, pels que no tinguin ganes de patir tant, hi ha multiples opcions per anar protegint amb aliens. Reunió al mig del diedre.





El diedre és de lo més curiós: la paret de l'esquerra és d'un color marró i està formada per múltiples blocs encastats que sembla que s'hagin d'arrancar però que t'hi has d'acabar agafant i que resulten ser més forts del que sembla. La paret de la dreta és el típic granet, gris amb líquens verds, pulit per l'aigua i el vent i amb textura de paper de vidre.



Diedre de dos colors
La Sílvia arribant a R1
El segon llarg continua diedre amunt, V+ segons la ressenya i segueix la tònica del primer llarg, és a dir, força vertical i amb el joc de trobar canto a la paret marronosa de l'esquerra i el de buscar l'equilibri amb un bon peu a la paret rugosa de la dreta. R2 es troba després de superar una rampa més suau.

R2
El tercer llarg té algun tram més tombat i d'adherencia. La reunió es troba en una repisa que forma part de la fisura anomenada la gran diagonal (fisura que creua en diagonal bona part de la paret del cim d'Espade).

Arribant a R3
R3
Les vistes son espectaculars i el lloc solitari. Tot i la calor encara queda força neu a Pirineu i avui som uns observadors de luxe des de les altures.

Cim del Neouvielle des de R3
Glacera i cim del Vignemale al fons 
El quart llarg és el més espectacular. Es tracta d'una placa rosada vertical i mantinguda, amb algunes fisuretes i on cada rugositat s'ha de tenir en compte per poder progressar. Aquí s'ha d'anar alerta per no equivocar-se de via i per això cal seguir els paravolts de més a l'esquerra. El primer, per cert, es troba una mica enlairat, però s'hi arriba més fàcil del què sembla.



La via va flanquejant a l'esquerra amb una sortida per l'esperó d'allò més curiosa. Llavors continua recta per una placa tombada fins la R4.



Últims metres per la Sílvia fins a R4

El cinquè llarg segueix recte amunt fins que arribem a un sostret que es passa per l'esquerra i continua per terreny més fàcil fins a un forat on cal fer mans i mànigues si es vol passar amb certa elegància.


Entrada al cinquè llarg

Forat del cinquè llarg 

Arribant a R5

El sisè llarg és de tràmit i està sense protegir. Nosaltres vam anar recte amunt amb tendència a l'esquerra per anar a buscar unes fisures i poder protegir un pas de bloc que hi ha. Un cop es supera aquest pas es troba la reunió comuna amb la via Ombre du doute.

Com que no en teniem prou varem tirar amunt i vam fer un llarg més amb moltes ziga-zagues i roçaments amb l'anhel d'arribar al "cim". No vam arribar al cim però apurant els 60 metres de corda vam arribar a una repisa amb bones vistes i a una reunió d'on vam fer 4 ràpels fins arribar al terra. L'últim molt llarg i espectacular.



Fins aquí vam arribar... el nostre "cim" 
Últim rapel

La tornada la vam fer per la Hourquette d'Aubert però no ho recomanem doncs és més llarga i perdedora. A més, tal i com la vam fer, gairebé mereixeria una crònica a part, doncs va entrar la boira, ens vam mig perdre i fins i tot vam acabar fent un rapel de fortuna en uns blocs que estem segurs que passarà molt temps abans algú no trobi i recuperi la baga i el mallón que vam abandonar (potser alguna cabra o isard). Això sí, a pesar del pessim mapa francès que teníem de la zona, vam aconseguir arribar al cotxe abans de necessitar el frontal, a les 10 i mitja de la nit. Dia llarg doncs, amb gairebé 15 hores d'activitat ininterrompuda. Tot i així, l'endemà vam anar a fer la cresta del Campbeil i Estaragne, l'altre vam tornar a escalar i celebrar el Sant Joan al mig d'uns prats i al dia següent ens vam enfilar al Tourmalet amb bici.


Cim Estaragne, de fons el Neouvielle, Ramoun i els 3 Consellers
Sant Joan a prop del coll d'Aspin 
Col du Tourmalet