divendres, 22 de maig de 2015

**** Paul-Gustau al Ganivet de Diables (120m, V+/Ae o 6c)


Preciosa matinal a Montserrat amb una via curta però intensa. Els dos primers llargs serveixen d'escalfament per afrontar les parets llises i verticals de dalt. Petits forats i petits codols pulits per l'aigua el vent és l´únic que hi trobarem, si es vol probar en lliure, per anar guanyant metres fins al dalt del ganivet. Sinó també es pot probar amb artifo aprofitant els parabolts i els caps de burí. Sigui com sigui, l'ambient és únic i les vistes fantàstiques, amb la Paret dels Diables a la nostra dreta i el Cavall Bernat, atent als nostres moviments tota l'estona, a l'esquerra.

Nom de la via: Paul-Gustau
Dificultat: V+/Ae o 6c 
Dificultat oblidada: V+/Ae
Llargària: 120m
Material: 17 cintes exprés, 6 plaquetes recuperables, semafor d'aliens. Via equipada amb parabolts i caps de burí (en alguns no hi entra la plaqueta)
Orientació: Nord-Est
Company: Jordi Bou
El nostre horari: 30 minuts d'aproximació, unes 3h30m d'escalada, 40 minuts el descens
Aproximació: Agafem el Camí de l'Arrel (GR-4) a uns 50 metres del refugi de Santa Cecilia seguint la carretera asfaltada direcció al Monestir (marques blanques i vermelles en un arbre a la dreta de la carretera). Seguim direcció al Cavall Bernat i el Ganivet dels Diables, visible durant tot el recorregut. Passem de llarg la canal de l'Avellaner i al cap d'uns minuts, i un cop la Paul-Gustau ja ens comença a quedar a l'esquena, trobarem unes fites que indiquen un camí empinat que ens porta fins la nostra paret. A l'arribar-hi, caldrà uns pocs metres a la dreta fins a trobar dos burins que indiquen l'inici de la via.
Link de la ressenya a Escalatroncs: Clic aquí

Comencem l'aproximació per un camí fàcil i evident direcció al Ganivet, amb el Cavall Bernat, inconfusible, al fons.



Cavall Bernat de fons, Ganivet dels diables a la seva dreta


 La línia de la vía és a la cara Nord-est, conglomerat del bó.


Paul-Gustau al Ganivet de Diables (120m, V+/Ae o 6c)

En Bou fent una foto a la Paret de Diables (esquerra), Ganivet de Disables (mig) i Serrat del Patriarca (dreta)

El primer llarg a Montserrat, sobretot quan fa uns dies que no hi escales, sempre et fa estar atent. Llarg ben equipat i bonic i amb força presa en la part més vertical (V+). Es pot posar protecció extra en una fisura uns metres abans de reunió però nosaltres no ho vam fer. Roca una mica trencada arribant a reunió.





En Bou arribant a la primera reunió.




L' entrada al segon llarg (V) està força trencat. Algunes ressenyes marquen l'entrada cap a la dreta per llavors tornar a agafar la línia, i és el que vam fer nosaltres. Es pot protegir aquesta variant posant una baga a un arbret, ja que el primer parabolt està força amunt. A partir d'allà la roca millora.





Arribant a la segona reunió.


Tercer llarg (V/A0 o 6b+). La paret s'empina i s'allisa, els cantells es minimitzen i apareixen alguns forades ben esmolats. Passos fins i d'equilibri fins al sostret a partir del qual apareixen un munt de caps de burí ben rosegats. Alguns ho estant tant que la plaqueta no hi entra i segueixo el consell d'en Bou de posar-hi el cable d'un tascó. A partir d'aquí alterno passos d'artifo amb sortides en lliure. Costa l'escalada a vista i si no veus un foradet ja és molt difícil progessar.








En bou en plena progressió camí de la tercera reunió.



 


El quart llarg (V+/A0 o 6c), encara és més fi que el tercer. Per superar aquesta panxa cal tenir un bon braç.






Ambient garantit des de la R3.



I vistes impressionants a banda i banda de la paret.




Cavall Bernat


Arribant al final de la tàpia, però encara queda el més divertit i emocionant...


...atravessar el fil del Ganivet, que en Bou aprofita per practicar assegurament amb corda i es que està fet tot un "mountain guide".









Llegir més...

dissabte, 9 de maig de 2015

*** Via Tànger a Collegats (320m, 6b)


Via molt interessant i molt equipada, preparada per oblidar-se de les assegurances i concentrar-se amb escalar. Un tram de 100 metres de bosc parteix la via en dos en un moment molt desafortunat, però un conglomerat força bó, l'ambient i unes magnífiques vistes al sempre intrigant Congost de Collegats, fa que enfilar-se per aquest pany de paret sigui una delicia en tots els sentits.

Nom de la via: Tànger
Dificultat: 6b (MD-)
Dificultat oblidada: V
Llargària: 320m (+100m de bosc)
Material: 15 cintes exprés. Via equipada.
Orientació: Est
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: Unes 6h d'escalada, 10 minuts d'aproximació, 1h el descens
Aproximació: La via es troba a la paret del Pessó, al costat esquerra de la carretera N260 entre la Pobla de Segur i Sort i just després del primer túnel. Nosaltres aparquem a la carretera vella que surt cap a la dreta just abans del segon túnel. Però he llegit que els mossos de tant en tant hi posen multes, ja que està prohibit aparcar-hi. L'aparcament correcte es troba a mà esquerra entre túnel i túnel, però només hi caben entre 4 i 5 cotxes segons com s'aparqui.
Link de la ressenya a Escalatroncs: Clic aquí

El pas pel Congost de Collegats no et deixa mai indiferent i si és per escalar-hi encara menys. Des del cotxe cal aixecar molt el coll per poder visualitzar allà on s'acaba la roca i comença el cel. Les parets intimiden i dóna la sensació que t'hagin de caure al damunt. 

Avui juguem la carta de que el dia és llarg perquè no anem gaire d'hora. Però el temps juga al nostre favor ja que la paret és cara Est i fa tanta calor que preferim escalar a l'ombra. I sembla que anem sincronitzats amb aquest raonament perquè el sol comença a tombar i els seus ratjos comencen a no tocar els primers llargs.


Via Tanger a Collegats. La via serpenteja però manté un traçat vertical i lògic.

El problema és un altre, i es que per 5 minuts se'ns ha avançat una cordada. La deixem fer i arrenquem quan el segon inicia el segon llarg.

El primer parabolt de la via és una mica amunt però s'hi arriba bé. Peu per aquí, peu per allà i la primera cinta expres que ja està posada.


Primers metres del primer llarg

El conglomerat és bo, tot i que sovint has de tibar d'alguns còdols que no donen gaire seguretat perquè tot i que saps que tothom s'hi agafa, tens aquella impressió de que finalment se t'arrencarà a tu. Reflexions fugisseres a banda, la via està cosida de parabolts. Les cintes express desaparèixen amb rapidesa de l'arnés i ja sóc a R1.

La Sílvia es prepara i en un obrir i tancar d'ulls ja la tinc al meu costat.




El segon llarg és clavat al primer, vertical però es deixa fer. La Silvia surt disparada amunt mentre els primers voltors comencen a aparèixer.








El tercer llarg continua amb la mateixa tònica, una mica més fi i vertical. Hi ha un pas on s'ha de tibar una mica més i a les ressenyes el marquen des de V+ a 6a+. Tot depèn de les preses que agafis i de lo bé que hagis esmorzat. El grau ja sabem que és relatiu i també que varia amb el temps.


Buscant peus per superar una panxa

El quart llarg s'enfila per una fisura divertida amb molt de "cantu" per llavors posar-se tot una mica més fi.


Quart llarg

El cinquè llarg per mi és el millor de la via. Un diedre força fi però amb molt bona presa. La clau es posar-s'hi bé. Uns diuen que és 6a, altres que 6b. Per mi és guapíssim.



Tram inicial del 5è llarg

El pas més fi a L5, un diedre llis però amb "cantu"
R5 i la seva cova

El sisè llarg també és força bonic, vertical i amb molta presa.


Entrada a L6, amb un xic de desplom però amb bones preses

El setè llarg arrenca força a la dreta de la reunió al mig d'un bosquet.


La Sílvia estudiant el setè llarg.

Un cop finalitzat aquest llarg, cal desencordar-se i posar-se bambes per atravessar un bosquet i anar a buscar la continuació de la via, uns 100 metres més amunt.

El vuitè llarg continua per una fisura molt evident, primer per la dreta, llavors per l'esquerra.


Vuitè llarg.

El novè llarg és un dels més interessants de la via. Es tracta d'un diedre vertical però amb molta presa i d'aquella que t'hi cap gairebé la mà sencera. 


Entrada L9

Just arribo a reunió, un voltor sembla que vingui a donar-me la benvinguda.






L'últim llarg és totalment de tràmit, per una fisura que ens deixa a dalt de tot de la paret.


Últim llarg, L10

Al cim, al cel.

Arribem a la millor hora dalt del Congost. El sol comença a devallar mentre les ombres van guanyant terreny i escalant les parets de l'altre banda. 






Els tons de la roca guanyen intensitat, gracies a una llum cada cop més tímida, cada cop més groguenca. Al Congost de Collegats hi conviuen el calcari i el conglomerat i deduim que també el mig calcari/conglomerat. Cadascú amb el seu color i la seva textura. Les parets de calcari les formen inmenses plaques llises i grises, encavallades en vertical per algún moviment tectònic. Les parets de conglomerat son de color gris fosc o vermell pàlid en funció de la seva exposició al sol, el vent i la puja. El gris fosc és la pell i el vermell pàlid la carn, que s'acaba descobrint per culpa de la meteorologia, l'erosió i el pas del temps. D'això parlem mentre baixem, tot parant per examinar detalladament aquest tres estats que ens imaginem.

Per baixar cal seguir el congost cap al sud fins a trobar primer cadenes, llavors cordes i també alguns graons de ferro.


Collegats, amb mil de matisos

Descens per la cadena


Descens per la corda
Donant explicacions de perquè les plaques de calcari son verticals

I arribem a baix, ben contents i amb molts més plans a les nostres ments.
Llegir més...