diumenge, 20 de desembre de 2015

*** Peque Mantecas (160m, 6a+, V obligat) - Roca Alta (Vilanova de Meià)

Via força bonica que va surcant les parts més dèbils d'aquest pany de paret espectacular. Comença amb una fisura molt trempada però també molt pulida pel pas de les cordades. A partir del segon llarg la via es tranquilitza igual que l'escalada on trobarem seccions verticals amb bones preses amb algún passet aïllat d'apretar més.

Data: 20 de desembre 2015

Nom de la via: Pepe Mantecas
1a ascenció: 1982
Zona: Roca Alta (Montsec de Rúbies, Vilanova de Meià)
Dificultat: 6a+
Dificultat oblidada: V
Llargària: 160m, 6 llargs
Material: 15 cintes exprés, tascons, joc de friends fins al 2 (3 opcional), joc d'aliens. Primer llarg pràcticament equipat. La resta semi-equipat.
Orientació: Sud
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 3:30
Accés: Des de Vilanova de Meià continuem per la carretera cap a la Roca dels Arcs. Al cap d'un quilòmetre agafem la pista de terra cap a l'esquerra direcció l'Ermita de Vilanova de Meià. Al cap d'un parell de quilòmetres, agafar un trencant cap a la dreta fins que arribem a un pla on es pot deixar el cotxe.

Aproximació: des d'aquest parking, seguir un camí amb fites direcció a la paret (bavaresa del tercer llarg visible). Ji ha una fletxa a l'inici (20min)
Descens: Un cop sortim per dalt, pugem fins dalt de tot del cingle (fita visible) i resseguim la cinglera cap a l'oest seguint fites per un corriol fresat que baixa cap al sud.

Espectacular la Roca Alta. Ahir vam fer el Diedre Farreny, tant característic en aquest mur ataronjat. Avui toca la Mantecas, que s'enfila una mica més a l'esquerra del diedre i comença per una fisura llarga, recta i vertical.


Línia de la Peque Mantecas a la Roca Alta

L1: La fisura és mantinguda i vertical. Tot i que està pràcticament equipada, poso alguna cosa per protegir algún pas amb pitons precaris o quan estan força allunyats. Està molt pulida. 6a apretat, que et deixa ben calent.


L1, inici de la Peque Mantecas


L1

L2: flanquejo a l'esquerra per una secció fàcil. A partir d'aquí la cosa es posa més tiessa amb un pas desplomat però amb presa molt generosa (V+). Després ve un tram fàcil però amb roca trencada.





Iniciant el pas de V+


L3: La Sílvia es posa al cap davant i gaudeix com una "loca" amb aquest diedre perfecte, divertit d'escalar i fàcil de protegir. 








L4: un dels llargs que més m'ha agradat. Vertical, amb bona presa sobre bona roca. Cal navegar una mica, visualitzant els pitons i anant-los a buscar





L5: llarg curtet amb un sol pas de IV/V protegit amb un parabolt. Reunió al costat d'una sabina.





L6: primera secció amb una roca de primera. Llavors cal anar flanquejant cap a la dreta direcció a una fisura/diedre protegida amb 2 parabolts i un pitó. Un cop hem xapat el segon parabolt cal fer una travessia desplomada cap a l'esquerra on cal gestionar bé les mans amb les preses que hi ha. Un cop passem el pitó, cal fer un cop de gas per sortir per dalt. Sembla més complicat del que realment és erò podria ser ben bé un pas de 6b. Reunió amb un parabolt i una sabina.


Inici L6


Iniciant la travessia desplomada

Final feliz....

Dalt de la Peque Mantecas




Llegir més...

diumenge, 13 de desembre de 2015

**** Casting Buñuel (145m, ED-, 6c, 6b/A1) - Roca Alta (Vilanova de Meià)

Com els actors "especials" que apareixen a les pelis de Buñuel, els que es posin en aquesta via han d'estar disposats a superar un càsting ben exigent. Verticalitat, roca trencada, navegació, poc equipament i una preciosa fissura en babaresa. De fet, en la meva modesta opinió, la via té sentit per aquesta babaresa increïble i els dos primers llargs, trencats i exigents, son el preu a pagar per poder-la escalar. Tot i així, val la pena ficar-s'hi perquè l'aventura està assegurada i la satisfacció un cop surts per dalt és màxima. Una via guapa, espectacular i emocionant. D'aquelles que et quedes a gust, en tots els sentits.


Data: 13 de desembre 2015
Nom de la via: Casting Buñuel
1a ascenció: Emili Lopez, Jordi Pijoan "Piju" 4/2001
Zona: Roca Alta (Montsec de Rúbies, Vilanova de Meià)
Dificultat: 6c
Dificultat oblidada: 6b
Llargària: 145m, 4 llargs
Material: 16 cintes exprés, algunes de molt llargues per evitar fregaments, tascons, joc de friends fins al 3 (nosaltres vam repetir el 0,5, 0,75 i 1), joc d'aliens repetit. Poc equipada amb pitons (no hi son tots els que marca la ressenya) R1 precaria a reforçar. Portar mosquetons petits o baguetos prims per poder xapar alguns pitons artesanals i alguns de molt encastats.
Orientació: Sud
Company: Jordi Casas
El nostre horari: 4:30
Accés: Des de Vilanova de Meià continuem per la carretera cap a la Roca dels Arcs. Al cap d'un quilòmetre agafem la pista de terra cap a l'esquerra direcció l'Ermita de Vilanova de Meià. Al cap d'un parell de quilòmetres, agafar un trencant cap a la dreta fins que arribem a un pla on es pot deixar el cotxe.

Aproximació: des d'aquest parking, seguir un camí amb fites direcció a la paret (bavaresa del tercer llarg visible). Ji ha una fletxa a l'inici (20min)
Descens: Un cop sortim per dalt, resseguim la cinglera cap a l'oest seguint fites per un corriol fresat que baixa cap al sud.


Ressenya Casting Buñuel


Sorteig. Trec el pal petit, per tant començo. Em tocarà el tercer llarg, quina trempera!

L1: la via arrenca per un tram agradable d'escalar però de seguida comença la roca trencada i fàcil de protegir. Hi ha molt de canto per fer la panxa del 6b, el problema és que els blocs on agafar-se ofereixen molts dubtes i un no sap si s'acabaran arrencant. I aquesta és una tònica força recurrent en tota la via, sacrificar un bon canto "dubtos" per una regleta "de merda". El flanqueig sota el sostre és força espectacular, sobretot l'últim pas, que nosaltres l'hem trobat més de 6a que de 6b. Un dels pitons del flanqueig està molt encastat a la roca i el mosquetó no hi entra, pel que em toca posar-hi una cinta plana que en Casas sua per treure-la. La sortida del flanqueig, pel pont de roca, és vertical i aèri. M'hi encanto una estona buscant on carai protegir, doncs no acabo de trobar la peça idònea, que hagués estat un friend del 0,5, però que ja no me'n queda cap. Poso el què puc i tiro amunt per un pas que sembla més difícil del què realment és, el problema però torna a ser la roca. R1 és força precària, amb un pitó artesanal que "flexa" i una U gran no entrada del tot. La reforço amb un alien vermell.



L1, just abans de la panxa de 6b

L1, Flanqueig sota el sostre

L2: el llarg comença per l'esquerra de la sabina, per un terreny que cada vegada es posa més vertical i incert. La roca continua força dubtosa i en un moment donat cal començar a flanquejar a l'esquerra a la recerca del segon espit de la via. A partir d'aquí és aventura total. A la ressenya marquen 4 pitons en linia però només en trobem dos i un a tocar de l'altre. Això despista en Casas que s'ho ha de mirar bé. Per fi arriba a l'espit i llavors continua per terreny fàcil fins la reunió, més còmode i segura que l'anterior.


L2, en Casas buscant pitons

Últim flanqueig per arribar a R2

L3: només arribar a R2 aixeco el cap per mirar que tal pinta la bavaresa: es veu espectacular! El llarg comença per una secció vertical de 6a amb 2 pitons que et permeten relaxar una miqueta. Arribo a la fisura que primer és horitzontal per on s'avança a base d'invertits i amb bons peus. Fins que la cosa ja és comença a posar més vertical i interessant. Poso un parell de catxarros i arribo al pitó. La roca és de primera i els friends entren a caldo. La secció demana braç però sobretot col·locació. Un catxarret més i arribo al pont de roca. Aquí la cosa ja comença a desplomar una miqueta. Els peus ja no son tant bons i el braç ja no està tant fort. Poso el verd i continuo. Queden un parell de passos. Dilema. Vaig amunt a totes o em penjo, perquè ja no em queda prou braç per posar un altre friend. Visualitzo el final de la fisura i em sembla intuir algun canto bó. Vaig a per totes! Tiro de braç, poso els peus allà on puc, cadera per aquí, bicicleta per allà. Trobo una orella molt bona a la dreta de la fisura, veig una banya a l'esquerra. Tant sols queda una última tibada final. M'agafo a la banya, poso els peus a la placa, però el dret em patina, se m'obre la mà. Avall!! Volo uns 6 metres fins que el verd aguanta i quedo frenat. Per sort meva ha estat una caiguda molt dinàmica i neta! I en Casas flipant i recuperant-se d'una pedra que sense voler havia tirat uns metres abans i que li cau a les espatlles i en ple òs. Ho sento company!! Descanso uns minuts, protegeixo millor aquest dos últims parells de passos i surto per dalt. 

Primer tram bavaresa

Instants abans de caure

Després del "vuelaquen"

L4: en Casas es torna a posar al cap davant i amb ell, torna la navegació. Tenim els braços cansats, o sigui que caldrà anar en compte i no sortir de la via. La ressenya marca 4 pitons però només n'hi ha 3 i força allunyats. Costa veure'ls. Entre un i l'altre hi posa un alien groc que em costa molt de treure. Al pas de 6b hi ha molt de canto, però els metres pesen. Llavors cal navegar cap a l'esquerra per roca cada cop més bona tot i que les regletes cada cop semblen més petites. Després de la savina, però, la paret ens regala un tram de franges rocoses espectaculars, i per terreny fàcil es surt per dalt.


L4, secció de 6a amb pitons allunyats

L4

Eufòrics com no podia ser d'una altra manera


Durant tota l'ascensió vam tenir el privilegi de gaudir de la presència dels voltors



Ressenya Casting Buñuel


Llegir més...

dissabte, 28 de novembre de 2015

*** Por tus huevos Matute (80m, A3) - Pilar del Segre (Vilanova de Meià)

Feia dies que tenia ganes d'anar a fer "artifo", aquesta modalitat d'escalada tant clàssica, creativa, farragosa, curiosa i lenta de progressar. Com que la meva experiència en aquest tipus d'escalada és més aviat minsa vaig buscar un bon fanàtic que em portés a fer alguna cosa diferent a les que ja havia provat. La prova va ser al Pilar del Segre i a la mítica "Por tus huevos Matute", una clàssica que em va posar a prova i de quina manera! Però me'n vaig sortir prou bé i vaig disfrutar de valent en aquest art de pitonar i fer anar els estreps. Tot això, però, gràcies als consells d'en Xavi i al seu material, un còctel que va acabar convertint-se en una lliçó magistral de com progressar per una paret impossible (o gairebé) d'escalar en lliure.

La idea inicial era anar a fer una via gairebé nova a la Cova de les Monges, però vam haver de desistir per culpa d'un caçador que, de molt males maneres, ens va amenaçar de mort si continuavem caminant cap al sector. La sorpresa inicial va passar ràpidament a una indignació majúscula però després d'intercanviar unes acalorades paraules, vam preferir no tensar més la corda, doncs el paio tenia una arma i no parava de repetir "que moriríem". Evidentment vam trucar als forestals per denunciar aquesta situació vergonyant i surrealista. No vull caure en la generalització, però espero que alguns caçadors reflexionin sobre l´ús de l'espai comú. Vam buscar el seu cotxe per apuntar-nos la matrícula però no el vam trobar i vam deduir que els paios, per curar-se en salut, o el deixen lluny, o algun col·lega els acosta per llavors recollir-los. No és la primera vegada que passa una cosa així per aquesta zona (i altres).



Anant cap a la cova de les Monges, minuts abans de la discussió amb un caçador 

Desestimada la idea de la cova de les Monges, ens acostem al Pilar del Segre per fer la Matute. En Xavi ja la va fer fa uns anys però li ve de gust fer el segon llarg. Ens la mirem des de baix i em diu "si t'hi veus amb cor, fem aquesta, però el primer llarg te l'hauràs de currar tu". Me'l miro, no ho veig molt clar però tinc ganes de provar-ho.

S'hi veuen uns forats força grossos però molt desgastats per culpa de les martellades. En Xavi m'augura que és un llarg cabron tal i com està de rebentat, però accepto el repte. Em carrego amb el material mínim, clavo el primer pitó i amunt.


A pocs metres del terra

Al seu dia, devia ser una delícia progressar per aquest pany de paret tant llis i desplomada. Avui en dia però hi ha uns forats polits i arrodonits, que escupen els friends i que la única manera de fixar-hi un pitó és utilitzar falques de fusta. Així doncs, aquí el tema és de pura creativitat: escollir el forat, escollir el tac de fusta, entaforar-lo, triar pitó, clavar-lo i... si no queda prou fort, posar-hi més fusta. Si queda ben clavat i sembla sòlid doncs, penjar-hi l'estrep i cap dalt!


Per sort en Xavi porta centenars de falques de fusta de totes les mides i un arsenal de 40 o 50 pitons dignes dels més fanàtics. Em sento com un cirurgià: "Passa'm una "V" mitjana", i en Xavi que me la lliga a la corda estàtica i jo la recupero. És un art de paciència i sobretot d'ordre i mètode.


A mig llarg

Els primers metres està ple de forats aprofitables. Arriba un punt on els forats s'acaben i he de pujar fins l'últim estrep, amb la fifí marcant les 12, per arribar tant amunt com sigui possible. Però no arribo enlloc i per un moment penso que no me'n sortiré. Decideixo flanquejar una mica a la dreta i se m'obre un mon nou. Clavo l'últim pitó i arribo al canto per sortir amb lliure. Un tram de IV+ que faig amb bambes. Un flanqueig força incòmode on millor no caure. Però hi ha molt de canto i arribo tot feliç i alleugit a reunió.


Hi he estat unes dues hores tot i que, he estat tant abstret amb les falques, el bongs i els platans que m'ha passat volant. La ressenya marca A1+, però hem arribat a la conclusió que és un A2 com una casa de pagès.


Mentre en Xavi desmunta el llarg pujo el petate, em poso còmode (guíndola inclosa) i ordeno la paradeta.




En Xavi desmuntant el primer llarg i arribant a la zona on comença l'escalada lliure


R1, arsenal de material

Vistes des de R1, Roca dels Arcs

Quan ell arriba, ens recol·loquem, fem les maniobres mínimes i surt paret amunt. És veu molt finet i le comento que estic content de no fer aquest llarg. Conyes iròniques a part, estem d'acord que la roca no es veu tant castigada. Comença amb un lleuger desplom que protegeix amb un friend i dos pitons a tocar. Millor cursar-se amb salut perquè la caiguda seria literal sobre meu. La ressenya el marca A2. 


Segon llarg

Comenta que no està tant trillat com el primer, i pica i pica, i progressa i progressa. El temps va passant ràpidament però jo estic còmodament instal·lat, assentat i abstret mirant l'entorn, la impressionant paret de la Roca dels Arcs, escoltant la música dels pitons i les veus d'altres escaladors que no paren de comunicar-se a crits per tota la vall. I també observant la tècnica d'en Xavi i gaudint de la seva progressió tant fluida. I pendent, també, de la sol·licitud de material del company, que si un friend, que si una vaga, que si un universal... M'encanta, això sí que és treball en equip. Dues hores després arriba a R2 i m'avisa que a dalt hi ha un flanqueig cabron. Avisat estic.

Desmunto parada, carrego petate, em monto el crol, el puny i surto amunt encuriosit de com s'haurà anat protegint. D'entrada em dono compte que els seus pitons costen més de treure que els meus. Evidentment estan molt millor col·locats i clavats. Però a mi em serveix com a aprenentatge i entendre que hi ha pitons que poden servir per progressar però no per aguantar una caiguda. I en aquesta via concretament això no depèn al 100% de la roca sinó de l'escalador i la seva habilitat.



Pitó amb falques

Vaig lent, però vaig fent. Arribo el flanqueig i tal com m'havia predit, és cabron i complicat de desmuntar. Altre cop cal fer un treball metòdic per fer-ho correctament sense prendre mal. I acabem amb un truc molt hàbil que em permet arribar a R amb molta elegància i delicadesa.


R2, molt penjada.


Abans del flanqueig

Un cop a la reunió toca un ràpel volat. Jo sóc el primer i abandono en Xavi que serà l'encarregat de desmuntar-ho tot i baixar el petate.



Ràpel

A baix comentem la jugada. El segon llarg és molt guapo i fins i tot creiem que és més assequible que el primer, ja molt castigat i rebentat. Ens hem quedat amb les ganes de seguir amunt, però el temps se'ns ha tirat a sobre. Un altre dia i una altra via serà.

I com no podia ser d'una altra manera ho acabem celebrant amb unes braves i una coke al bar de la penya barcelonista de Vilanova de Meià. Unes braves exquisides, per cert.




Ressenya de "Por tus huevos matute" de Romàntic Guerrer








Llegir més...

dimecres, 18 de novembre de 2015

*** Catalanofília (135m, 6b+, 6a obligat) - Roca Alta (Vilanova de Meià)

Sortir a escalar amb en Bou i en Tona acostuma a ser una garantia de via interessant i avui no n'ha estat l'excepció. Després d'al·lucinar amb el documental d'en Honnold i en Caldwell al Festival de Muntanya de Torelló, tornem a la nostra realitat amb una bonica escalada a la Roca Alta. Una via d'aventura els tres primers llargs, de tramit el quart i un cinquè d'apretar per sortir per dalt i contemplar unes vistes espectaculars: boira baixa a la plana de lleida, montserrat al sud i un pirineu sec i espectant de la primera nevada hivernal. 

Data: 18 de novembre 2015

Nom de la via: Catalanofília
1a ascenció: Xavier Dorca 28-10-2007
Zona: Roca Alta (Montsec de Rúbies, Vilanova de meià)
Dificultat: 6b+
Dificultat oblidada: 6a
Llargària: 135m, 5 llargs
Material: 14 cintes exprés, tascons, joc de friends fins al 3, joc d'aliens. Poc equipada els 4 primers llargs, pràcticament equipada amb parabolts l'últim llarg. Reunions amb parabolts.
Orientació: Sud
Company: Jordi Tona, Jordi Bou
El nostre horari: 4 hores d'escalada
Accés: Des de Vilanova de Meià continuem per la carretera cap a la Roca dels Arcs. Al cap d'un quilòmetre agafem la pista de terra cap a l'esquerra direcció l'Ermita de Vilanova de Meià. Al cap d'un parell de quilòmetres, agafar un trencant cap a la dreta fins que arribem a un pla on es pot deixar el cotxe.

Aproximació: des d'aquest parking, seguir un camí amb fites direcció a la paret (15min)
Descens: Un cop sortim per dalt, resseguim la cinglera cap a l'oest seguint fites per un corriol fresat que baixa cap al sud.

Peu de paret. Fem el sorteig i en Bou treu el pal més curt. La parrilla de sortida queda de la següent manera, Bou els dos primers llargs, Tona els altres dos i jo l'últim. Com que no anem execessivament d'hora, ens hi posem tant ràpid com podem.


Recorregut, més o menys, de Catalanofilia. S'enfila a l'esquerra de Pepe Mantecas.


L1 (35m, 6b): Primers metres molt finets d'escalar a poc a poc i mirar-s'ho bé. Hi ha una baga en un pont de roca a pocs metres del terra i un pitó força amagat dos metres més amunt. Un cop passat el pont de roca cal seguir amb tendència a la dreta fins a esquivar el sostre, seguir recta amunt fins a un altre sostre i flanquejar a l'esquerra. Roca boníssima de fisures horitzontals i forats, molt curiosos amb cristalls de quarz. El millor llarg de la via i el de més compromís, tot i que es pot anar protegint bé.



En Bou arrencant


Dirigint-se cap a la dreta del sostre en plena secció de 6a

Primer llarg, just abans del flanqueig

L2 (30m, 6a): Arrenca per una secció de bona roca però de seguida canvia de color, tornant-se grisa, roma i amb algun tram força trencat i que caldrà anar amb compte de no tirar pedres avall. El llarg acaba amb un diedre interessant protegit amb un pitó.


Arrencada del segon llarg amb roca d'igual qualitat que els primers metres


L3 (25m, V+): entrada vertical amb un pitó a pocs metres de la reunió. Un cop xapat cal seguir amunt i no anar a buscar un pitó que hi ha a l'esquerra. La via continua per una placa molt bona amb roca impressionant. Al final de la placa la via s'ajunta amb la Mantecas amb un pitó vermell. 



Entrada fineta

Tercer llarg


L4 (20m, V): Entrada amb un llarg flanqueig a la dreta sobra roca excel·lent on al final hi ha un passet divertit. Llarg de tràmit.




Tònica general de la via: roca increïble. En Tona xiulant al quart llarg


L5 (25m, 6b+): Llarg pràcticament equipat amb parabolts sobre bona roca. Comença amb una secció vertical però fàcil. A partir del primer parabolt l'escalada es va tornant més tècnica i fineta a mesura que anem guanyant metres fins que arribem a una panxa que cal superar amb més destresa que força. Secció de 6a amb un pas de 6b+.




Cinquè llarg, a la secció de 6a


Es tracta d'una via interessant, amb un primer llarg espectacular, el segon que no mata, el tercer que torna a guanyar enters, un quart de tràmit i un cinquè amb regust a via esportiva. Una activitat ideal per combinar-la amb alguna altra via de la paret o en el nostre cas, per tenir temps de fer una birra i arribar a una hora decent a casa.

Dalt de tot!

Vistes cap al sud





Ressenya Catalanofilia (Roca Alta)


Llegir més...