dimarts, 4 de juny de 2013

Intent frustat de trepitjar el cim del Manaslu (8.163m)

19 de maig. El despertador sona a les 11 de la nit tal com estava previst. He dormit molt poca estona, però em sento descansat i bastant tranquil. Estic dins una tenda a 6.800 metres amb en Rusky i aquesta nit serà molt llarga perquè la intenció és enfilar-nos fins al cim del Manaslu. Són 1.400 metres de desnivell i calculem que ens portarà entre 10 i 14 hores. Ens vestim com podem i mengem alguna cosa: pa de motlle amb pernil i formatge que en Marco, un dels italians, ens va obsequiar al CB. També fem un te. M'omplo les butxaques de tot el necessari; avui pujarem sense motxilla, el més lleugers possible. Repasso mentalment tots els objectes per no oblidar-me res i surto de la tenda. Fora, el negre i el silenci ens embolcallen. Bufa una mica de vent, que aixeca neu que espetega a la cara. Fem les últimes comprovacions de material i comencem a caminar. Són les 12 de la nit i en Sergio, des de la tenda del costat, ens desitja bona sort.

Els grampons rasquen amb força contra la neu glaçada. La respiració i el vent són els únics sons presents en aquest espai gelat i fosc. Fins als 7.000 metres coneixem el camí, però a partir d'allí serem com dos navegants sense rumb. La sortida de les tendes és en pla però de seguida girem a la dreta i ens comencem a enfilar per una pala de neu que ens ha de dur a l'extrem esquerra de la rampa per fer una travessia a la dreta fins al plató a 7.450m. Mirem amunt, com buscant referencies, però l'únic que veiem és la neu voleiar i molta foscor. Ens movem per intuïció. No hi ha traça marcada, ni fites, ni bambús. La neu alçada pel vent ens fa tancar els ulls de tant en tant. No sabem on som, veiem seracs però no tenim gens clar la direcció a prendre. La foscor amaga el camí i això és un laberint de seracs a massa alçada. Bufa el vent, esbufeguem nosaltres. Parem i mirem, però, què mirar? No es veu res, més enllà dels frontals. Seguim amunt, el garmin marca els 7.000 metres però on som no té res a veure amb el lloc que coneixíem. Quan parem, els esbufecs semblen ressonar a les parets del Manaslu. Entre esbufec i esbufec, un profund silenci; i unes llumetes al fons de la vall, el poble de Samagaon.

Ens anem alternant per obrir traça. Fem trams curts per no desgastar-nos gaire però no són les forces les que minven sinó la il·lusió i l'esperança. Anem massa a l'esquerra. Mirem algunes fotos amb les càmeres per buscar referencies. De cop apareixen dos immensos seracs, un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Ens mirem amb en Rusky buscant alguna explicació que ningú no té. Hem de ser molt a prop de l'inici de la rampa, però pot ser una autentica bogeria començar a donar voltes en aquest laberint. Són les 2 del mati. No estic cansat però sí que començo a sentir-me frustrat. No tenim marge d'error i tampoc mereix la pena arriscar. L'intent de cim està arribant a la seva fi. Som a 7.100 metres i no tenim molt clar on ens trobem. Està claríssim, toca retirada.

Baixem amb precaució ja que el pendent és dret i a més hi ha restes d'allaus. Entre passa i passa, nervis i un sol pensament: el Manaslu s'ha acabat. Parem uns metres abans de la tenda per analitzar la situació. Tenim dues opcions: la primera és abandonar i baixar definitivament. La segona és esperar un dia més a C3 i intenta-ho amb els italians el 22 des del camp 4. Decidim dormir i acabar-ho de reflexionar demà al matí. Ens posem a dormir a les 3. La tristesa domina els meus pensaments. Potser ens hem precipitat intentant-ho de massa avall. Intento dormir però no puc. La nit es fa llarga i quan tanco els ulls només veig seracs per tot arreu en mig de la foscor.

20 de maig. Em llevo de mal humor. Són les 6 del mati i ara mateix hauríem d'estar dalt del plató, veient el cim i contemplant una sortida de sol espectacular. No em trobo bé, suposo que deu ser l'alçada, o els nervis, o la gana o què sé jo. I encara em sento pitjor quan recordo que hem de decidir què fem, si avall o amunt. Ens ho preguntem amb en Rusky, en silenci i en veu alta. Jo no paro de donar-hi voltes des d'ahir. Què hem de fer? Tinc dilemes però estic molt cansat i ja n'estic fart. El cap diu que ja n'hi ha prou, que després de 45 dies en aquesta muntanya, més de 14.000 metres de desnivell positiu acumulat i 2 intents frustrats de cim, ara tocar baixar i oblidar-se de tot plegat. A més, no em trobo bé, cada hora que passa tinc més mal de cap, no tinc gana i de tant en tant em venen ganes de vomitar. Però el cor encara té ganes de tornar-ho a intentar, la il·lusió encara hi és, tinc més ganes que forces. No serà la famosa febre del cim? Però ho tinc molt clar, no vull córrer gaires riscos i si pujo és perquè sé que tinc opcions de tornar a baixar. M'estimo massa la vida com per deixar la pell aquí. 

Arriben dos italians més: en Marco i en Sergio Martini, amb els seus dos xerpes, en Pemba i en Kami. L'estratègia dels italians és pujar demà a C4 i intentar cim el 22. Els tres han vingut per separat, però el clima, gairebé igual que a nosaltres, els ha fet coincidir en estratègies. Les hores passen però el dilema segueix. Decideixo no decidir res fins demà al matí, depèn de com em llevi. Li comento a en Rusky els meus pensaments, que potser demà abandono, però que ell, si se sent amb forces i ganes, pugi amb els italians.

Ens assabentem que els de Singapur finalment han decidit tirar la tovallola i ni tant sols intentaran cim. Aquí el verdader desgast és psicològic, molt més que físic. Ja és la segona expedició que abandona. Quedem els italians i els catalans, amb bona sintonia i molta experiència a les espatlles per part seva. En Sergio Martini té més de 60 anys i ha fet més de 20 vuit mils. Repeteix el Manaslu perquè quan va fer cim la primera vegada, no va tenir vistes. En Sergio Leo ha escalat gairebé totes les cares nord mítiques dels Alps i uns quants vuit mils també. És el segon cop que escala el Manaslu. La primera vegada no va fer cim, es va quedar a 7.800m, va patir congelacions i li van haver d'amputar algunes falanges dels dits del peu. En Marco diu que no és alpinista. Fa triatlons, però ha pujat i intentat varis 8mils, també el Manaslu i igual que en Sergio Leo tampoc va aconseguir fer cim. En Marco ha vingut en homenatge a un amic seu que va perdre la vida aquí al Manaslu per culpa d'un allau l'octubre passat. També li falten algunes falanges dels dits del peu per culpa d'unes congelacions que va patir al Lhotse. Explica que al Dhaulagiri es va quedar a 50 metres del cim. I amb totes aquestes bèsties de les muntanyes, dos catalans, en Rusky i jo, sense experiència a l'Himàlaia ni cap 8.000 a les espatlles, però molt entusiastes i apassionats per la vida i les muntanyes. Ens transmeten molta confiança, són amables, atents, sense egos, ens sentim gairebé com uns aprenents que acompanyen als mestres. 

El cap, què fa el cap? Com em sento? Tinc gana? Les sensacions són estranyes, em costa de saber com estic. Per saber si tinc gana, haig de provar de menjar. Surto fora la tenda, necessito que em toqui l'aire. Les vistes són increïbles. Els núvols creixen, el sol decau, la pau i el silenci regnen. Les hores passen però no milloro. Comença a fer-se fosc. Ningú no parla. La concentració és màxima. Sóc aquí, ho haig de provar. Alguna cosa em diu que demà ho provaré. Però primer haig d`intentar  descansar. 

21 de maig. La il·lusió pot a la raó. Me'n vaig amunt. No em sento al 100% però si en algun moment tinc problemes, giro cua. Vull arribar com a mínim al plató i veure el cim, amagat a la cara sud del Manaslu i impossible de visualitzar des de la línia d'ascensió que anem seguint. A les 6:30 ens comencem a vestir i mitja hora després comencem la marxa. Fa il·lusió ser tants a intentar el cim, després de tantes jornades voltant en solitari. Surt en Sergio Leo i darrere en Rusky, en Nima, en Marco, en Pemba, en Kami, en Sergio Martini i finalment jo. He anat molt lent en el ritual de partida i tinc ganes de seguir tot l'ascens des de la cua, sense pressió, sense pressa, intentant gaudir del grup, la companyia, les vistes. Em penjo les tres càmeres per on puc, la de fotos al coll, la gopro al cap i la de filmació a la butxaca del mono de plomes. El repte no és només pujar sinó fer una filmació de qualitat. Això vol dir pes i temps. Però ho assumeixo i per a mi és tant prioritari guanyar metres com anar captant tot el que es pugui. El fred és un devorador de bateries o sigui que porto les càmeres embolicades amb paper transparent com si d'entrepans es tractessin. Tot i així, el vent és gelat, o sigui que de seguida em quedo sense bateria a la gopro. Una càmera menys.

Tots 8, més o menys en fila, anem guanyant metres lentament per la rampa vertical i nevada. La idea és la mateixa que la nit anterior que vam sortir en solitari: com que no tenim cordes fixes instal·lades als seracs, la línia més vertical, hem de fer una travessia a l'esquerra per anar a buscar l'inici de la rampa de gel més o menys a 7.200, per llavors anar a la dreta fins al plató als 7.450m. El cel és blau, no bufa vent, és un dia perfecte. En Sergio Leo, en Rusky i en Nima van al davant. Darrera i molt a prop, en Pemba i en Marco. Jo vaig pujant amb en Sergio Martini, tota una institució, i en Kami, el seu xerpa. És increïble la velocitat amb la que puja als seus 60 i escaig. Pràcticament ni bufa! Quin exemple d'home. Tot plegat, però, en Sergio diu que no ho veu clar. Parla amb en Kami. Comenta que li fa molt respecte la part final de la rampa de gel, que es veu blau i brillant, sense cordes fixes. Diu que la pujada encara es pot fer bé però que a la baixada pot ser perillós. No m'ho crec, en Sergio Martini diu que abandona. Això m'encén encara més les alarmes. Si un tio com ell abandona, és que la cosa no està gens clara. Però bé, ell ja ha fet 20 vuit mils i la visió és diferent, penso. Sí, però el risc és igual per a tothom, reflexiono. És el gel, el temps o les forces? pregunto. Ell diu trobar-se bé, però no vol arriscar a la baixada que després de cim, sempre és esgotadora, assegura. Sí, sí, el tio marxa. Ens diem adéu i desapareix rampa avall. Miro en Marco, ens encongim d'espatlles i continuem. Dos menys. Ja som sis. Jo no em trobo del tot bé, però tampoc del tot malament. Vaig pas a pas. Mentre no empitjori seguiré amunt, gaudint de les vistes, de l'entorn, del companys, de la il·lusió d'anar guanyant metres i del repte de l'autosuperació. Escolto el cos constantment. Pateix, sé que pateix, però també sé que un cop més no defallirà. El secret està al cap. Canto cançons, penso mil histories, fins hi tot m'imagino en alguna cala perduda de la Costa Brava.

En Marco i en Pemba s'han aturat i els avenço. Em ve de gust pujar en solitari, al meu ritme. Em situo entre en Nima, en Rusky i en Sergio Leo, que van al davant, i en Marco i en Pemba, que ara els tinc al darrera. Ens separen pocs metres, però aquí ascendir porta el seu temps i la distància física és una autentica barrera temporal. No sé quants graus són, però això és dret com una mala cosa. La travessia a l'esquerra, que tampoc semblava gran cosa des del CB, està resultant tota una odissea. Conto 20 passes i paro per descansar 20 esbufegades. Miro amunt i veig que tothom fa el mateix, estem més estona parats que caminant. No hi ha pressa, poc a poc. Miro a l'esquerra i veig clarament els seracs on ens vam emmerdar ahir a la nit. Vam arribar molt a prop de l'inici de la rampa, però per sota; molt difícil de deduir a les enfosques.

En Marco es va distanciant. És el que està menys aclimatat. Va arribar fa 10 dies i tan sols ha dormit una nit a C1 i ja està fent l'intent de cim. Però aquest és el seu estil. Va molt lent però no sembla que res el pugui aturar. És un bou, aquest home. Em sento molt unit a tot el grup, orgullós de compartir la muntanya i aquesta aventura amb tots ells. Això em dona seguretat per continuar amunt tot i que ja no sóc capaç de fer les 20 passes seguides i en faig 15. Paro, respiro, miro, filmo, aquesta és la meva rutina. A les 12:30 del migdia arribo als 7.300 metres. Les sensacions milloren. Sembla una contradicció, però com més amunt, més cansat però més energia. El cap sembla aclarir-se. Ara sí, estic convençut que arribaré al C4. Els tres de davant s'aturen a l'últim serac abans d'encarar el gel. En Pemba em comenta que està cansat i li proposo d'arribar on són ells i descansar un minuts. Tanta alçada espanta, però em sento bé. Mai havia estat tan amunt. Veig desenes de muntanyes als meus peus, el Shishapangma a la dreta, la planicie tibetana a l`horitzo. Arribo al serac, em sento eufòric. Uns minuts després arriba en Pemba i mitja hora després arriba en Marco, aparentment destrossat però carregat de forces internes. Ens asseiem damunt les motxilles tombades, disposats a descansar uns minuts. Mengem cosa bona que porta en Marco, pernil i fruita assecada. Bevem aigua amb tang. El cos ho agraeix i m'imagino, com si es tractés d'un videojoc, com augmenta la barra d`energia i canvia del vermell al grog. Gràcies Marco, ja torno a estar a punt per a la batalla.  Mengem del que porten ells, a nosaltres ja se`ns ha acabat el menjar. Solidaritat, quin valor tan bonic a la muntanya. Mentrestant el grup d'en Rusky continua i ara avança per un tram força delicat, molt dret, i amb un gel que sembla vidre. Veig que treuen la corda i s'asseguren. Caldrà anar amb compte.

Descansem una bona estona i prosseguim, ara sí, tots tres junts, per encarar el tram més exposat. Veiem les cordes fixes de les expedicions comercials a la dreta, lluny de la nostra línia d'ascens. Avancem sense encordar-nos, just per l'esquerra de la rampa. Cinc passes i ja no puc més. Costa respirar, falta oxigen. Semblem peixos fora l'aigua. Aquí cada quilo compta i la motxilla cada vegada es fa més pesada i a sobre m'obligo a filmar tot el que puc. Passem el tram més dret amb èxit i ara arribem a la zona de gel, una zona de petites rampes verticals plenes de cordes velles, gastades, atrotinades i assegurades amb cargols de gel rovellats i estaques mig tretes. Marco, què fem, utilitzem aquestes cordes velles? En Marco mou el cap com fent un sí no gaire convençut. Val, ens hi lliguem però com si no existissin, interpreto. Miro i remiro, analitzo i escullo una de les cordes i hi passo el mosquetó amb el pensament de que millor no patinar aquí. 4.000 metres més avall això seria bufar i fer ampolles, penso, però aquí cada gest mereix tota la concentració possible. Miro avall per tenir consciencia de la caiguda que hi ha, però els seracs no deixen veure el final, cosa que encara crea més sensació de profunditat. Tant fa, ara toca mirar amunt i no avall. A les puntes del  grampons els costa clavar-se al gel. Però pitjor ho té en Pemba, que té les puntes dels grampons ben gastades i ha de caminar fent cops de peu al gel perquè se li clavin una mica. Sembla que balli flamenc.

Anem avançant lentament direcció al plató. El garmin marca 7.400 metres, ja hi som molt a prop. Pocs metres abans, un esquelet dona la benvinguda al C4. És un japonès que va perdre la vida el 2010. Una tempesta va atrapar un grup de 5 alpinistes molt a prop del cim. Dos van perdre's al plató i van desaparèixer. Els altres 3 van poder arribar al coll nord on van poder ser rescatats amb vida. És la cara trista de l'alpinisme, però la mort, aquí, es viu amb naturalitat. De fet, en aquesta expedició, el tema de la mort ha estat present des de l'inici ja que som les primeres expedicions en intentar el Manaslu després de l'allau que l'octubre passat va provocar 11 morts al C3. En Marco està aquí per fer un homenatge a un company que va perdre la vida l'any passat en aquest accident. També fa pocs dies va arribar una expedició francesa que ha vingut amb la missió de recuperar el cos d'en Greg, un noi de 29 anys que també va perdre la vida per culpa de l'allau. Encara queden dos cossos a la muntanya, el d'en Greg i un canadenc. Vam conèixer el pare d'en Greg al CB i ens va explicar que si fos per ell deixaria que el seu fill descansés en pau a la muntanya, perquè la vida d'en Greg era la muntanya, però a la mare aquesta idea no li agrada. Dos pensaments que s'entenen segons el punt de vista amb que t'ho miris. Per uns, pujar aquestes muntanyes assumint el risc de la mort, és una bogeria però pels que ho intentem és una filosofia de vida. De fet, si miro avall, veig uns puntets que es mouen just sota el C3, a 6.700m més o menys. Són els xerpes de l'expedició francesa que amb tot tipus d'estris busquen el cos d'en Greg: pales, detectors de metalls, làsers, etc. però no són gaire optimistes perquè hi ha molta neu acumulada. En Gerard ens va explicar amb tot tipus de detall com va passar l'accident: en Greg compartia tenda amb en Remy, el seu company de cordada. Era la seva primera expedició a l'Himàlaia i volien baixar la muntanya esquiant. Estaven a C3 per fer l'intent de cim i a les 5 de la nit els va despertar un soroll molt fort. En Remy va comentar que era un tro però en Greg, amb força experiència a la muntanya, va cridar "allau"!. Sense temps per reaccionar, un serac de dimensions considerables es va desprendre dels 7.200 metres (per on acabem de passar fa una estona) i va arrasar bona part de les tendes del C3. Sembla que la neu i el gel no van arribar a tocar la tenda dels 2 amics francesos, però va passar molt a prop i la força de succió es va emportar en Greg muntanya avall, mentre en Remy quedava intacte a la tenda sense entendre res. Escoltar el pare d'en Greg és tota una lliçó de fortalesa. Jo ho tinc clar: a la vida cal assumir riscos i intentar fer el que a un li agrada i li apassiona. Prefereixo morir en una muntanya que d'avorriment en un sofà.

Fem l'últim pendent de gel. És dur com una mala cosa, sembla vidre i el risc de patinada és important. Estic molt cansat o sigui que he d'extremar les precaucions. En Marco i en Pemba s'han quedat una mica enrere i arribo en solitari al C4. Són les 3 de la tarda, han passat 8 hores i estic destrossat. Ara m`adono de lo complicat que hagues estat arribar a cim des de 6.800 metres. El C4 Sembla un assentament antic i abandonat. Està ple de trossos de tenda i material desgastat, que clavat al gel, oneja amb el vent. Esperen asseguts en Sergio Leo, en Rusky i en Nima. Ja han muntat una de les tendes. Sense acabar d'arribar on ells són, em desvio una mica a la dreta, m'assec davant l'abisme i començo a plorar desconsoladament: per res en concret i per un pila de coses, però sobretot per haver decidit intentar d'arribar fins aquí i superar amb èxit aquesta prova psicològica. Sento el cim més a prop que mai, tot i que des d'aquí encara no es veu. Acabada aquesta purga emocional vaig a veure els companys, els abraço un per un i els dono les gràcies.

Em Pemba munta la tenda i un a un ens anem posant a dins. L'estratègia és dormir 4 en aquesta tenda, que és força gran, tot i que un cop a dins, estem com sardines dins una llauna. Dos amb el cap a l'est i els altres dos cap a l'oest. En Sergio Leo i en Nima estan en una altra tenda. Bevem una mica d`aigua però no tota la que deuríem. El fogonet d'en marco va massa lent pels quatre. Els minuts passen lentament. Ara sí que es tracta d'una cursa contra rellotge on cal estar el mínim de temps possible en alçada. Aquí un nota com el seu cos es va deteriorant. Els líquids i els aliments entren amb dificultat. A vegades estirats, a vegades mig incorporats, ens anem movent intentat trobar aquella posició ideal que no existeix. En Pemba i en Nima surten a posar corda fixa els primers 100 metres de la sortida, que segons sembla és una rampa de gel força delicada. Tornen al cap d'una hora, just quan comença a pondre's el sol i el dia arriba a la seva fi. En Marco treu el menjar i assaborim pernil i formatge italià. Grazie mile. Ja de fosc tot continua igual, movent-nos cada dos per tres i intentant agafar un son impossible. Jo estic en una de les bandes de la tenda, em segueix en Rusky, en Pemba i en Marco, que és qui ocupa més espai, però és com si hi tingues dret perquè la tenda és seva. Alguns estossecs i algun comentari. Definitivament apaguem els frontals per intentar dormir, però sembla que avui serà difícil aconseguir-ho. Nervis, emocions, cansament, poc espai i una mica de mal d'alçada ho impedeixen. Si tot va bé i el clima ens deixa, demà ens enfilarem muntanya amunt.

22 de maig. A les 4 sona el despertador però fa molta estona que controlo l'hora doncs no he dormit ni un minut. A fora, des de fa un parell d'hores que bufa vent i belluga la tenda amb força. En Marco comenta que esperem a la sortida de sol, a veure si el vent amaina. Ens tornem a tombar. Les rafegues de vent són fortes, la tenda pateix els seus forts embats i mica en mica va destruint el nostre castell d'il·lusió d'apropar-nos al cim. A les sis tot continua igual. En Sergio Leo tampoc veu clar de fer l'intent i comenta que millor baixar. En Marco diu que podríem esperar un dia, però jo ho trobo una bogeria. Ja vam esperar un dia a C3, seria molt destructiu esperar un altre dia a 7.450m. Tenim les forces al límit. Jo tinc clar que o s'intenta o es baixa, però no s'espera. Minuts de confusió, dubtes. La realitat és força clara, però costa i molt, d'acceptar. Finalment, la resignació. Decidim baixar sense intentar-ho. El consens és general. Potser és el més coherent però fa molt mal després d'haver estat tan a prop.

Amb en Rusky ens vestim per pujar uns metres, per viure uns instants d`intimitat amb la muntanya i per veure com a mínim el cim. Ens enfilem gel amunt per la rampa que ahir van equipar en Nima i en Pemba i que avui havia d'haver estat la nostra plataforma de llançament cap als 8.000. Sé que no em queden gaires forces, però sí les suficients com per haver-ho intentat. Pujo trist i abatut. Ens aturem en una planícia de gel lluent per contemplar per primera i última vegada, preciós, el cim del Manaslu. Me'l miro amb resignació i li dono les gràcies per tot el que ens ha permès aprendre pel camí. Les llàgrimes tornen a regalimar per les meves galtes, aquest cop però, de frustració. Ho hem donat tot per viure uns intents dalt d'aquest cim, però definitivament no podrà ser. 

Bufa un vent molt fred i ja fa estona que noto cada vegada els dits de les mans més congelats. Els minuts passen però ens resignem a deixar aquest pla. Fem fotos, filmo les ultimes escenes. A l'esquerra l'Anapurna i el Dhaulagiri, gegants. Als nostres peus, desenes de muntanyes. I a l'horitzó l'altiplà tibetà, gairebé a l'infinit. Ens asseiem per assaborir la pau i el silenci del moment. Instants d'intimitat, de tancar els ulls i interioritzar les sensacions, d'aturar el temps i pensar en tot el camí recorregut. El tenim aquí mateix, però no serà avui que ens hi enfilem.

El fort vent em torna una i altra vegada a la realitat. Els dits em fan molt mal. Toca retirada. Miro per última vegada la muntanya i començo a tirar avall. Arribem a C4 i ja estan desmuntant les tendes. Fem la motxilla i comencem el descens. Baixem i baixem i no parem de baixar. Cadascú al seu ritme, primer el gel, altre cop perillós, llavors la zona de seracs, la rampa de neu. Recollim la tenda i el material de C3 i continuem avall.

A mig camí, en Jambu, un dels xerpes dels francesos, ens avitualla amb suc de fruita i fruits secs. Gràcies Jambu.  El poble xerpa és increïble, forts i atents amb els estrangers. Està clar que l'himalaisme no existiria sense aquesta gent, o si més no, seria molt diferent. Arribem a C2, però no ens aturem i seguim muntanya avall. Sembla que se'ns ha apoderat la pressa o estiguem fugint, definitivament. Arribem a C1, bevem una mica, descansem uns minuts, recollim algun material i carregats com mules ens llancem rumb al CB, conscients però que haurem de tornar a pujar fins a C1 per acabar de recollir la tenda i alguna cosa més. Però ara mateix m'és igual. Només tinc al cap arribar al CB, menjar, beure i dormir.

El tram fins a CB se'm fa etern, gairebé 3 hores per recórrer un tram que normalment baixava en poc més d'una hora. La neu és tova, em costa aixecar els peus, em fa mal l'esquena, les cames, tot el cos. Haig d'aturar-me de tant en tant. I per fi el CB. M'abraço amb els cuiners, en Dendi i en Jambu. Ens preparen un Dalbat que em costa d'empassar perquè no tinc molta gana. Sobretot tinc set. I bec i bec com si fes una eternitat que no hagués ingerit cap líquid. I els expliquem l'aventura però no tardo en anar cap a la meva tenda. Sento la necessitat urgent de descansar, però sobretot de reflexionar sobre tot el que he viscutt.

Em costa agafar el son. Ara en la intimitat em venen tot tipus de pensaments. Ja no em sento tan trist. Sembla que mica en mica vaig assimilant la decepció inicial. No hem fet cim però hem estat molt a prop. Tot plegat ha estat brutal, els mesos de trecking i l'expedició al Manaslu. Ho hem intentat una i altra vegada impulsats per una il·lusió i ganes gairebé innocents. Potser hem pagat l'aprenentatge i hem fet molts més metres del compte. Però veníem disposats també a això, a equivocar-nos si convenia i aprendre dels errors, perquè quan vam estar gestant el projecte teníem clar que volíem experimentar l`ascens a la muntanya, de la manera més pura i autosuficients possible, sense oxigen, sense xerpes i al més pur estil alpí possible. Al final no sé ben be quin estil hem fet. Ens és igual, ho hem fet com hem pogut. Però ho hem intentat amb honestedat i humilitat, tot i que ens hem anat estavellant una i altra vegada contra la climatologia. La natura mana, això ens ha quedat clar, tot i que ja ho sabíem. Però al meu cap ressona una i altra vegada que si el dia 22 no hagués fet vent, segurament haguéssim fet cim. Almenys allí estàvem, a punt per totes les possibilitats i això em fa sentir molt orgullós. Però, és tant important el cim? A mesura que passen les hores i vaig agafant distancia amb l'experiència, vaig esborrant del cap la idea del fracàs i valoro cada vegada més el fet de saber renunciar. Més amunt dels 7.000 metres un se sent vulnerable, petit, desemparat. En tot moment ets conscient que els petits problemes es magnifiquen i que ningú et pot venir a buscar o ajudar, perquè cadascú té prou feines amb ell mateix. Per això valoro cada vegada més el fet de no haver tirat amunt i arriscar. Tornar a casa, doncs, per mi és el veritable cim, juntament també amb tota la gent que hem conegut: els italians, els dos Marcos i els dos Sergios, que han estat els nostres mestres per uns dies i els xerpes, gent forta com cap altra. Amb ells hem format un equip que m'ha fet emocionar en mig de les rampes cap a C4.

Mica en mica vaig agafant el son i dins el sac i estirat dins la tenda del CB no puc deixar de pensar lo afortunat que sóc de poder haver passejat tant de temps per la natura més salvatge i haver acomplert el somni de conèixer els himàlaies i la seva gent. M'adormo pensant en les sensacions viscudes al Manaslu, que ja comencen a formar part de la memòria, i en tot el que ens ha permès viure el fet de voler escalar aquesta muntanya. Potser no hem fet cim però gràcies a perseguir aquest somni hem conegut la família dels Ratna de Mandre, hem escoltat la Tseling cantar a la vora del foc, hem esquiat imaginariament amb el lama de Beding, ens hem enfilat al Chukung Ri, hem vist la Yangly fer mitja i caminar a la vegada, hem mantingut un diàleg constant amb la natura, hem vist pondre's el sol a l'Everest, hem rebut la benedicció d'en Dorje, ens hem atipat amb els Dalbat gegants d'en Zunguee, ens hem emocionat amb les sortides de lluna plena, hem fet un bivac al Kalapatar, hem creuat el Renjo La en ple hivern, hem sentit el budisme en cada racó de les muntanyes, hem conegut en Kami, la Mireia, en Nima, l'Emlama, els italians i tantes altres persones que potser ja no tornarem a veure mai més però que ja formen part del nostre ser. I a més, hem compartit aquesta experiència amb molta gent propera i que ens estima, i que hem patit i gaudit a la vegada.

Un cop més, viatjar m'ensenya que l'important és tenir la ment oberta, ser valent i no resignar-se al teòric destí.

La vida és lluita i el somni és el camí!

Moltes gràcies a tots.

Pere

Fins aqui vam arribar, a 7.500m. El cim del Manaslu, de fons.

Més informació: manaslu2013.blogspot.com