dijous, 14 de març de 2013

Nit estelada a l'Himàlaia

26 de febrer: Namche - Pangboche

Sortim de Namche no molt d'hora al matí. El dia de descans en aquest poblet ens ha deixat com nous, preparats per afrontar una nova aventura. Sortim renovats i plens d'energia, avançant per un dels camins, segurament, més transitats del món, doncs porta al camp base de l'Everest. Aquí hi conviuen tot tipus de muntanyencs, des dels més experimentats, fins als que s'estrenen.
De seguida ja ens sorprenen les vistes. Observem per primera vegada l'Ama Dablam, una muntanya preciosa de 6.800 metres i força tècnica. També la paret sud, sempre imponent, del Lhotse i el Nuptse i al seu darrera traient el cap, l'Everest. Bones vistes per tractar-se d'una jornada de tràmit.

Les hores passen i arribem una mica més enllà del previst, fins a Pangboche. Triem un lodge a l'atzar i ens hi aposentem. De seguida ens adonem de l'efecte Everest: per primera vegada en molts dies, compartim lodge amb més turistes. I la sorpresa es que no hi ha ningú que vagi sol, tots porten guia i portadors, fins i tot els més joves. L'ambient és estrany, més de bar que de refugi de muntanya, però bé, nosaltres anem a la nostra, i decidim enfilar-nos dalt d'un turonet per veure la posta de sol, al costat d'una estupa plena de banderes d'oració molt agitades pel vent.

El sol es va amagant i va tenyint de color l'Ama Dablam, el Nuptse, Lhotse i Everest. Però els núvols entren i ho tapen tot, així que decidim tornar al lodge. Sopem observant la relació guia-turista. Tot plegat molt curiós. Els guies ens miren inquisitorialment i es que mica en mica anem descobrint que no els agrada gens que algú s'aventuri a venir sol en aquestes terres i sense contractar el seu serveis. Els crida molt l'atenció el piolet i no paren de preguntar-nos sobre el que anem a fer. Els expliquem molt per sobre els nostres plans, doncs ara ja només tenim temps per engolir el Dalbat, que com es habitual, ens dura pocs minuts. Per la finestra comença a treure el cap la lluna, que demà serà plena. I amb la imatge de l'Ama Dablam il·luminada per la lluna ens adormim.

Paret sud del Nuptse i Lhotse
27 de febrer: Pangboche - Chukung

Ens llevem d'hora i baixem d’hora a esmorzar abans que els guies i els seus clients per no haver d’esperar massa. Mengem una truita de dos ous i comencem a caminar. Veiem factible arribar fins a Chukung, així doncs, tal i com intuíem farem amb dos dies el que inicialment volíem fer amb tres. Ens costa molt anar tranquils. Però tampoc és que ens posem a córrer, simplement parem poc i allarguem el dia. El secret és la constància.

Avancem força ràpid sense perdre mai de vista l'Ama Dablam que ara ja li comencem a veure la cara Nord i en poca estona arribem a Dingboche a 4.400m. Fem una parada al costat del riu per agafar aigua i dinar, en aquest cas, una barreta energètica. Després d'aquest dinar exprés continuem cap a Chukung.

La vall cada cop és més ampla i plana. Sembla com un camí fresat per gegants, protegit a banda i banda per muntanyes nevades. És preciós. Anem pujant i baixant, i Chukung que no arriba mai. Ja fa una estona que caminem i l'estómac reclama alguna cosa més. El tram es fa una mica llarg però finalment arribem. Ens han dit que hi ha tres lodges però que tots son del mateix propietari. Triem el que no hi ha ningú, així estarem més tranquils.

Quan el sol comença a baixar surto a fora a contemplar la posta de sol. Trio un roc ben gros dalt d'un petit turó i m'hi assento, serà la meva plataforma d'observació. L'entorn és impressionant. Desenes de muntanyes espectaculars al voltant d'aquesta vall tant ampla. Els ulls no donen l'abast per poder observar-ho tot, cada matís, textura i color. Al sud l'Ama Dablam i el Thamserku (6.600m), a l'oest l'Island Peak (6.100m) i part del que sembla el Baruntse (7.100m), a l'est el Cholotse (6.300m) i al nord la paret impressionant del Lhotse (8.400m) i Nuptse (7.800m). I a part d'aquestes muntanyes, incomptables puntes rocoses i nevades, crestes, glaceres, tarteres de mil formes, un èxtasis pels sentits.
El sol va baixant i cada minut que passa els colors i les textures canvien. Les parts baixes comencen a enfosquir-se i només les puntes queden il·luminades. Les ombres comencen a projectar-se entre muntanyes. Les parets passen del blanc al groc, i d’aquests al carbassa i finalment al violeta. El silenci és cada cop més profund i el cap no para de fer-se preguntes existencials. La mare natura està fora del nostre abast de comprensió. No cal entendre-la sinó sentir-la i respectar-la. Tampoc mereix la pena trencar-se les banyes en saber qui som, d'on venim i cap on anem. El secret és, simplement, viure. Viure, sentir, estimar i respectar. En la natura tenim la majoria de respostes. El problema és que els humans trenquem normes i equilibris. Que fàcil que és que flueixin aquest tipus de pensaments en moments com aquests: sol d'alt d'un roc a l’Himàlaia contemplant bellesa i poesia. Moments necessaris i que ens hauríem d'acostumar a buscar més en el nostre dia a dia.

Posta de sol a Chukung

Pràcticament ja no hi ha sol, però les muntanyes encara conserven els seus matisos. Sense ombres comença la llum Tarkovskiana, per mi la més espiritual. Els minuts passen però el poema continua, i em venen al cap les paraules del meu avi que sempre deia que si l'home hagués creat la nit i el dia ho hagués fet amb un interruptor. Quanta raó que tenia!

Gairebé és negre nit i en Rusky puja cridant i demanant què vull per sopar. "Dalbat", contesto. Això em torna a la realitat i m'adono que tinc les mans congelades. Toca retirada. Al lodge ja hi ha l'estufa encesa i aprofito per escalfar totes les extremitats. De dia, el sol pica, però a la nit la temperatura es desploma. I es que estem a gairebé 4.800 metres, l'alçada del Montblanc.

M'apropo a la cuina per observar tot el procés de cocció del Dalbat. En Zunguee, l’únic encarregat del lodge almenys durant la temporada baixa, cuina amb frontal i dos fogons, un de gas i l'altre de merda seca de Yak. Aquí no hi ha arbres per tant és el combustible habitual. M'explica que no te família, que a l'hivern treballa en aquest lodge i a l'estiu de picapedrer a Dingboche. Es veu bona persona i és molt tranquil. Deu tenir cap a seixanta anys i és de l’ètnia dels Rai. Porta un gorro d’aquells russos de cuir i pells. És impressionant com se les arregla per cuinar en aquestes condicions, pràcticament sense llum, quatre cassoles en marxa i dos fogons. No para de remenar pots amb espècies que va tirant contínuament dins les olles. Jo fa estona que ensalivo i per sort per mi i el meu estómac, en pocs minuts el Dalbat ja és una realitat.

Anem cap al menjador i l'engolim al costat de l'estufa. Un altre gran moment pel nostre estómac. Ens ha fet un Dalbat gegant, jo diria que el plat que ens ha posat son com 3 o 4 Dalbats normals. Tinc la sensació que aquest home ja ens ha clissat. Mengem i l'arròs que no s'acaba mai, però la nostra gana és insaciable. Ens demana si volem repetir i li diem que sí. Acabem farts com aquells lleons de la sabana que acaben d'engolir la seva presa. Esperem uns minuts abans d'anar a dormir, a veure si el Dabat baixa una miqueta. I avui sí que ens saluda la lluna plena, que ho il·lumina tot com si fos un somni.


28 de febrer: Chukung Ri (5.550m)

Tenim en ment entrenar dur aquests dies, sobretot en alçada, així que el primer repte que ens proposem es pujar el Chukung Ri de 5.500 metres. Un cim molt assequible i que en Zunguee ens ha assegurat que el pujarem en dues hores. Comencen a tenir una bona relació amb aquest home. Està clar que ja ens hem clissat mútuament.

Comencem el dia amb un esmorzar fort, espaguetis amb verdures. Aquí a la muntanya, s'esmorza, es camina i es sopa. No hi ha més. I a l'hora prevista comencem a tirar amunt. El camí és fàcil i evident. Primer per terra, llavors per neu trepitjada. En un moment som al coll i tal com en Zunguee havia previst, tardem dues hores en fer els 700 metres de desnivell fins enfilar-nos als 5.545m del cim. Sense motxilla sembla que volem i les sensacions físiques no poden ser millors. Ens hem trobat molt forts pujant a un bon ritme. Sembla que comencem a estar força adaptats a l'alçada. M'imagino que ja tindrem un bon exèrcit de glòbuls vermells voltant per la sang.

Les vistes des del cim son altre cop espectaculars. Jo no havia vist mai res semblant. Tot hi estar a tanta alçada un es sent petit. Les parets del Lhotse i Nuptse s'alcen cap al cel amb una elegància brutal. També veiem el Cho-Oyu i el Makalu, dues muntanyes de més de 8.000 metres. Des d’aquí el Makalu s’observa com una piramide perfecte rocosa i vermellosa. Sobresurt per darrera l'Island Peak, que ara es veu petitó comparat amb tant de gegant. Del Cho-Oyu veiem la cara oest i s'intueix la nord, molt més planera que no la paret sud. Els ulls tornen a anar de bòlit. I el temps que va passant. Una hora, dues hores... no trobem el moment de marxar. No ens cansem d'observar tot aquest entorn impressionant, una estona cada cap a punt cardinal. Fem fotos a les muntanyes, ens fem fotos a nosaltres, ens estirem... sentim i vivim. Son moments on un es sent ple, sense necessitat de res més, simplement sentint-se part de la natura.

Cim del Chukung Ri

Decidim baixar i en un moment ja som altre cop al lodge. En Zunguee riu quan ens veu i diu "Spanish strong!". Es un fart de riure aquest home i ens cuida molt. Decidim avançar l'hora de sopar per no anar a dormir tant tips. Demanem a les 5 i a les 6 ja tornem a tenir un super Dalbat al davant. Mengem i mengem i no s'acaba mai. I quan s'acaba repetim d'arròs, patates i llenties. Altre cop acabem molt tips. Ens posem al costat de l'estufa que escalfa com mai mentre bevem una tassa de te amb llet. Quina delícia i quina felicitat. Repassem els moments viscuts dalt del cim mentre anem xerrant amb en Zunguee, que tot plegat desapareix a fer no sé què i va tornant. No tardem gaire a anar a dormir, i dins el sac ben calentó i sobre un matalàs tou, m'adormo ben satisfet.


1 de març: Kongma la (5.400m)

Ens llevem d’hora al matí. Avui toca una jornada llarga. Engolim uns espaguetis i ens preparem per marxar. La intenció és enfilar-se al Pokalde, un cim de 5.800 metres, però no tenim clar les condicions de neu en què es troba, així que la idea és acostar-s’hi i decidir. Li expliquem el nostre pla a en Zunguee i ens assegura que en 3 hores serem al cim. És molt optimista aquest! La ruta és llarga i amb força desnivell: cal passar dos colls, un de 5.400 metres i llavors el Kongma La de 5.500 metres. Tot plegat llarg, alt i incert. Però il·lusió i energia no ens en falta.

L’avi ens acompanya a fora i ens indica una drecera per no perdre alçada i avançar cap al primer coll. La memoritzem visualment i ens llancem a l’aventura. El cel és d’un color blau intens. El camí està marcat amb fites i de d’entrada no hi ha molta neu. Altre cop ens endinsem a les entranyes de l’Himàlaia amb les emocions a flor de pell. Res està escrit, tot pot passar. Tot plegat les fites desapareixen i decidim pujar per un torrent, seguint un camí imaginari i que a nosaltres ens sembla evident. Fem una parada i continuem.

Arribem a un pla i traiem el cap per una aresta ampla per observar per on passem. Sembla que ens hem enfilat massa. Veiem el llac als nostres peus, així que desgrimpem uns quants metres per uns blocs grossos. El llac és glaçat i el travessem. Cada cop hi ha més neu fins que ens toca començar a obrir traça i el camí cada vegada és més dret. Sembla que veiem el coll però tampoc tenim gaire clar si és per aquí. Arribem als 5.200. Fem una pausa, ens ho mirem. Ha de ser per allí. Continuem per un tram encara més dret, fent ziga-zagues i obrint traça. Molt esgotador. Sembla que arribem al coll, però és un fals coll. Cal enfilar-se una miqueta més. Per fi arribem als 5.400 i ara sí veiem el Pokalde i el Kongma La.

Analitzem el cim, veiem perfectament per on cal pujar. L’avi del lodge ens ho ha deixat ben clar: per l’esquerra del llac i amunt pel vessant sud-est. Sí, veiem la ruta, però és una pala plena de neu. Ens portaria molt temps escalar per aquí. Impossible enfilar-se al Pokalde. Fixem altres objectius. El coll sembla assequible i d’allí potser podem fer un tros de la cresta del Pokalde. El vent bufa amb força, la neu que aixeca ens colpeja la cara. Ens abriguem i tirem direcció al coll, per una baixada molt dreta i altre cop amb neu fins més amunt dels genolls. Però dura poc perquè de seguida avancem per una aresta planera que en pocs minuts ens porta als peus del Kongma La. Els últims metres son verticals i de pedra descomposta. Cal estar molt atents. I per fi arribem al coll i ens abracem. Està farcit de banderes d’oració que el vent agita amb força. Fa fred i ens abriguem amb totes les jaquetes Buff que portem i que tant ens estan sorprenent, per pràctiques i calentes.

Les vistes son espectaculars. Veiem la glacera del Khumbu, també el Labuche (6.100m) i tots els altres cims que ens estan acompanyant els últims dies. La cresta que volíem fer sembla una mica complicada, així que decidim resseguir-la cap a l’altra banda, just cap al Nord. I anem avançant com podem fins que trobem un tall on es necessita corda per poder continuar. Decidim enfilar-nos dalt d’un ressalt fent algunes grimpades delicades. Hi cabem els dos ben justets i als nostres peus uns quants metres de desnivell.

Som com dos ocells reposant dalt del seu niu. El Garmin ens indica que estem a 5.600 metres. Els cossos i les ments s’asserenen tot contemplant l’entorn. Altre cop rodejat de muntanyes sentint-se part del lloc. Petits i humils. Cho-Oyu, Makalu, Lhotse, Nuptse, Ama Dablam... rocs, neu, glaceres, seracs, crestes, nuvols, formes, colors, textures... impossible d’assimilar. Altre cop el temps va passant, i ens marquem les 2 com a hora màxima. Queda tota la tornada i el camí és llarg.

A les dues i poc, reculem. Desgrimpem el roc i desfem la cresta fins al coll on altre cop ens hem d’abrigar doncs el vent bufa amb força i les seves ràfegues aixequen esteles de neu que ens colpegen la cara. Mengem 4 galetes i tirem avall. Primer pel camí que hem pujat però just a l’altra banda del llac decidim improvisar un nou camí intentat evitar la neu i algun tram de pujada. Ho aconseguim a mitges, fins que ens retrobem de nou amb el camí obert al matí.

Kongma La
A les 5 arribem a Chukung, 9 hores després, cansats i amb molta gana. Per sort en Zunguee, que ja ens coneix, ens prepara un altre super Dalbat dels seus d’aquests que menges i no s’acaba mai. Un cop tips ens estem una estona ben llarga al costat de l’estufa xerrant amb una parella d’Australians que demà intentaran pujar al Chukung Ri. I un cop acabat el te amb llet, cap al sac i a descansar.


2 de març: Camp base Island Peak

Avui toca descans actiu, que vol dir anar de Chukung al camp base de l’Island Peak, un cim de 6.189 metres. El camp base està a uns 5.000 metres o sigui que tant sols tenim poc més de 200 metres de desnivell des de Chukung. Esmorzem i marxem. En Zunguee ens avisa que hi ha un grup d’onze japonesos intentant el cim, o sigui, que ja sabem que tindrem companyia. També ens explica que fa uns dies, una parella d’alpinistes no vam fer cim per culpa de la neu. El nostre objectiu principal tampoc és fer cim sinó entrenar en alçada, o sigui que intentarem arribar tant amunt com puguem i ja està. A més, no tenim permís, o sigui que només farem cim si no hi ha ningú que ens pugui veure, i amb els japonesos per endavant serà complicat.

En poc més de tres hores arribem al camp base i efectivament trobem les tendes dels japonesos, dels seus guies i dels portadors. Busquem un racó i muntem la nostra. De japonesos només n’hi ha 7, els altres 4 son al camp d’alçada, a 5.700m, i sembla que demà intentaran fer cim. Els que s’han quedat al camp base són un noi que pateix de mal d’alçada i les xicotes dels qui estan al camp d’alçada. La Yakumi m’explica que son un grup d’estudiants i que estan fent el viatge de final de carrera. Un bon viatge, sens dubte. Al·lucino quan m’explica que ha estat a Catalunya i que té amics a La Garriga, la Nuri i en Nico. El món es petit petit. Diu que li encanta el pa amb tomàquet. Si us plau, que no em parli de menjar i menys d’aquest plat que tant enyoro!

Camp base Island Peak


M’estiro una estona dins la tenda aprofitant que el sol l’ha convertit en una petita sauna. Quin plaer  tanta escalfor en ple hivern a l’Himàlaia. Escric una estona i surto a passejar. Primer m’acosto a la glacera del Lhotse. És espectacular. Tot un caos solitari i erm format per rocs, sorra, neu i gel. Sembla l’inici del món, amb tots aquests elements que semblen caòticament emmagatzemats i preparats per barrejar-se i formar el món. Fins i tot em venen al cap les animacions que molts documentals utilitzen per descriure el moviment de la física quàntica. M’estarà afectant el mal d’alçada?

Deixo la glacera i em concentro en l’Island Peak. Vull enfilar-me com a mínim fins a 5.500 per conèixer el camí i aclimatar una mica. Demà sortirem de fosc i és important tenir-lo al cap. Dues fites semblen marcar l’inici del camí, que és força empinat, però acostumat a dur motxilla, quan no es porta a un li sembla volar. El pendent és tant dret que el desnivell es guanya molt ràpid, i en poca estona arribo a l’objectiu marcat, just a on comença un corredor de neu. Ens trobem amb en Rusky i comentem la jugada. Ens ha sorprès la rapidesa amb que s’arriba fins aquí. Demà no caldrà matinar tant. M’assento sota un roc gros per arrecerar-me del vent que bufa amb força i m’estic una bona estona contemplant l’entorn. Ara ja coneixem el camí fins aquí. Demà continuarem per aquell corredor i més amunt ens trobarem la glacera.

Desfaig el camí, mig saltant mig trotant. A la tenda i ja de fosc, ens fem una sopa i un plat de pasta de sobre. També fonem neu per fer aigua. I a les 7 ja ens posem a dormir.


3 de març: Island Peak

Ens llevem a -14ºC. Tot hi així he dormit força bé, bastant pla i no he passat gaire fred. L’esmorzar consisteix en un sobre preparat de muesli amb xocolata, concretament 80 grams de contingut i no se quantes kilocalories, uns sobres francesos adquirits en els concorreguts carrers del barri de Thamel de Katmandú. Mengem, ens vestim i una mica abans de les 7 ens posem a caminar. Fa molt fred i un vent congelat, suposo que per això sortim decidits, seguint les nostres esteles de la tarda anterior i en menys d’una hora ja som als 5.500m. Fem una pausa per analitzar el corredor i recuperar forces. En alçada és important beure molt sovint. A partir d’aquí el terreny és mixt, neu i roca. Anem guanyant desnivell, aquí més lentament. Cent metres més amunt ens sorprenen 2 tendes, és el camp d’alçada que ha muntat l’expedició de japonesos, 4 nipons i 3 guies. El terreny continua molt dret per uns blocs de pedra i lentament anem guanyant metre a metre fins que arribem a la glacera. Per fi ens posem els grampons que fa uns quants dies que carretegem.

Estem al mig d’un caos de gel i anem deduint el camí. Trobem les estaques per on pugem les expedicions. Nosaltres no portem corda, o sigui que passem de llarg. Un petit pas exposat ens obliga a esquivar una aresta per la dreta. Llavors ens cal fer un flanqueig per una cornisa força empinada i arribem en un pla esquinçat per una esquerda de gairebé 2 metres d’amplada i uns quants més de profunditat. Cal buscar el punt més tancat, mirar-s’ho bé, agafar embranzida i fer un salt ben convençut. Aquí cada pas és un esforç considerable, estem gairebé a 6.000 metres i la falta d’oxigen es nota.

A l’altra banda ja veiem l’aresta cimera, el cim i uns puntets negres que es mouen amb lentitud. Son els japonesos que estan a punt de fer cim. Veiem clar que nosaltres no podem fer cim perquè no tenim el permís i tenim una expedició per endavant. Així doncs, decidim fer el nostre cim particular en un petit ressalt de gel a cinc mil nou cents i escaig. Ens abracem i fem les fotos de rigor. Observem, amb certa enveja, els japonesos camí del cim. Ens quedem una estona més observant aquest entorn glacial, les formes i els colors del gel i altre cop, alguns dels guardians de l’Himàlaia. Han passat 3 hores des de que hem començat a caminar i ens trobem molt bé físicament. Fem el segon àpat del dia, que consisteix en 3 galetes per barba i tirem avall. Saltem l’esquerda, ens traiem grampons i baixem esverats muntanya avall. Desfem el camí en poc menys d’una hora. Tenim pressa per arribar a Chukung i menjar alguna cosa, la fam apreta i se’ns han acabat les existències.

Glacera Island Peak


Arribem al camp base i comencem a desmuntar-ho tot. S’acosta el cuiner de l’expedició dels Japonesos a preguntar-nos què tal ha anat. Un cop acabada l’explicació alpinística, em deixo d’indirectes i li demano si ens poden convidar a menjar el què sigui. Diu que ho parla amb les noies japoneses i ens diu alguna cosa. En poc menys d’un minut ens crida amb la mà. Ens mirem amb cara de murris amb en Rusky. Visca Catalunya i visca La Garriga! Deixem de desmuntar-ho tot i ràpids com dos llamps ens plantem a la tenda menjador. Ens regalen un magnífic dinar: arròs, sopa i te japonès. Ho engolim sense parar de donar les gràcies. La solidaritat és un valor que hauríem de tenir més en compte. Avui per tu, demà per mi.

Acabem de preparar les coses i ens acomiadem dels japonesos i nepalesos. De cada encontre sempre en surt una experiència interessant. Aquí ens hem trobat unes quantes ànimes inquietes i aventureres i això sempre enriqueix.

Desfem camí fins a Chukung, que com sempre a la tornada es fa més llarg. El dia es va tapant, però el poble es a tocar. Arribem i en Zunguee que ja riu “I understand, for you Island Peak is nothing, you have to climb Lhotse”. I amb en Rusky que ens descollonem. Ens encén l’estufa i ens prepara el Dalbat, avui amb un ou ferrat, que arriba més o menys sobre les 6. Altre cop un super Dalbat gegant, que engolim i no s’acaba mai, però que fins hi tot repetim. Moltes gràcies Zunguee. Amb els estómacs tips i els cossos escalfats per l’estufa ens posem dins als sacs, rendits, satisfets i contents.


4 de març: Kalapatar

El dia és lleva emocionant. Tenim una llarga jornada per endavant: de Chukung a Dingboche, llavors cap a Dughla, menjar alguna cosa a Labuche, passar per Gorakshep, enfilar-nos dalt del Kalapatar, una muntanyeta de 5.600 metres que es troba just davant de l’Everest i fer un bivac dalt d’aquest cim. Una autèntica gimcana d’uns 25 kilòmetres de recorregut i més de mil metres de desnivell positiu.

Mengem per última vegada a Chukung i ens acomiadem d’en Zunguee. Ens fem una sentida abraçada. Està convençut que ens tornarem a veure i que hem de muntar una expedició al Lhotse. Nosaltres també estem convençuts que el tornarem a veure. Aquests paratges ens han conquerit i ja formen part del nostre esperit. Chukung és un petit racó de món que penso tornar algun dia. I mentre això no passi, el sentiré i recordaré. Moltes gràcies Zunguee, ens has cuidat com fills.

Pere, Zunguee, Rusky, de fons l'Ama Dablam


I com sempre iniciem el trajecte amb nervi i il·lusió. Caminem per la vall sense abaixar mai el cap, pendents de l’entorn i els núvols avui més presents. La motxilla, després de carregar-la tants dies ja forma part del nostre cos. Passem a l’altra vall just després de Dingboche i ens trobem cara a cara amb el Labuche, un cim brutal de poc més de 6.000 metres. En poca estona arribem al poblet del mateix nom, format tant sols per lodges. N’escollim un a l’atzar i endrapem uns espaguetis. Anem més bé de temps del que ens pensàvem. Deixem algunes coses que no necessitarem com la tenda i els grampons i continuem el nostre periple direcció al Kalapatar. El camí continua vall endins, direcció al camp base de l’Everest. A l’oest, comença a treure el cap la paret del Nuptse i el seu cim nevat i punxegut. Al nord el cim perfecte, el Pumori de més de 7.000 metres.

Estem en un trencacames constant, amunt i avall per un camí pedregós però molt marcat. En temporada alta per aquests verals hi poden arribar a passar més 10.000 turistes al mes! Des de Gorakshep veiem el famós Khumbu Icefall de la ruta normal de l’Everest. I a la nostra esquerra ja fa una estoneta que veiem el cim que volem pujar i sobretot el camí fresat que s’hi enfila. Travessem l’última agrupació de lodges i tirem muntanya amunt. Anem passant gent que com nosaltres té pressa per arribar a dalt abans que es pongui el sol. Però encara falta una estoneta. Tot i així les ganes d’arribar em fan augmentar inconscientment el ritme. Sento crits, veig nombroses persones dalt del cim. Pocs metres abans espero en Rusky per arribar plegats. I junts desfilem pendent amunt fins l’últim roc. Ens abracem i contemplem una panoràmica brutal de natura salvatge davant dels nostres ulls. Sento una energia infinita dins el meu cos. Crido i crido d’alegria. Som dalt d’un cim petitó de 5.600 metres, segurament el més turístic i fàcil que hi deu haver, ple de gent, però em sento emocionat, ple i feliç. No és l’alçada el que hauria de determinar la satisfacció d’un alpinista, sinó el procés interior que un viu, les circumstancies, el context, l’acumulació prèvia d’experiències i tantes d’altres coses molt més importants que els metres per sobre el nivell del mar.

Cim del Kalapatar

Miro i encara no m’ho crec, és com un somni. Davant nostre, gairebé a tocar tenim la mare de totes les muntanyes, s’alça majestuosament l’Everest. Ho hem aconseguit. Som al cim del Kalapatar, arribats des de Chukung. Però no és l’emoció d’un dia que m’omple sinó alguna cosa més profunda: som a l’Himàlaia, fa 2 mesos que voltem i vivint el somni desitjat. Som aquí, vius, lliures, radiants, plens d’energia i entusiasme. Sento altre vegada la brutal sensació de formar part d’aquest món, un trosset més, ni millor ni pitjor, com una pedra, un arbre, el vent o una flor. Sóc viu. I al meu voltant quilòmetres i quilòmetres de natura salvatge. Incomptables cims, glaceres, crestes... i al nostre davant el Pumori, el Nuptse i l’Everest. I el Manaslu al meu cap. Fa molts dies que el somio i ara el sento més a prop que mai. El busco amb la mirada tot i que se que no el veuré, però els meus ulls prenen la seva direcció i m'hi encomano. És a prop, molt a prop i no hi ha dia que no pensi en aquest cim, la ruta, els camps d’alçada, l’aclimatació...

El sol va baixant i les càmeres dels nombrosos habitants efímers del Kalapatar no paren de disparar. Alguns xinesos escriuen missatges a les pedres. Un ocellet vola de pedra en pedra esperant picotejar alguna cosa. Una espècie de ratolí pelut, surt del cau però hi torna a entrar. Les banderes d’oració onegen amb força. En una s’hi pot llegir el missatge “estima cada dia de la teva vida”.

El sol es comença a amagar darrera el coll, però els rajos encara espeteguen a les muntanyes més altes. La gent comença a desfilar muntanya avall, aviat és farà fosc, però sento que serà com una eternitat. Només alguns es resisteixen a marxar. La llum va fent canviant de tons les parets de les muntanyes. Vas girant el cap i quan has fet la volta, la tonalitat a canviat, la textura, els relleus, el contrast. El vent de nord aixeca la neu del cim del Nuptse formant-li una llarga cabellera blanca. A la cara oest de l’Everest no hi ha gens de neu, tampoc al seu cim, una piràmide perfecta amb la part somital més clara que la resta. 

Everest

Només un australià es resisteix a marxar i un cop inicia el descens es va parant cada dos per tres per contemplar i fer fotografies. I de cop, silenci. Estem sols al cim, sols amb les muntanyes. El vent bufa amb força i la llum va agafant tonalitats groguenques. La majoria de muntanyes es van apagant lentament. Al Kalapatar ja fa estona que no hi toca el sol. Cada vegada fa més fred.

Abans no es faci fosc decidim buscar algun racó on dormir. A pocs metres del cim veiem alguns petits espais que semblen plans i tenim neu a tocar. Ens hi acostem, desfem la màrfega i traiem el sacs Rab perquè es comencin a estarrufar. Davant els nostres ulls l’espectacle continua. El blanc de les muntanyes es va apagant, menys a l’Everest i el Nuptse que semblen piràmides de foc. La posta de sol sembla no tenir fi i altre cop em venen al cap les paraules del meu avi. I com la llum que toca a les muntanyes, el meu esperit també es va asserenant i transformant en cada minut que passa.

Bivac al cim del Kalapatar

Sense deixar de mirar amunt i en el més absolut dels silencis, en Rusky comença a cuinar, mentre jo no paro de filmar, intentant captar la força del moment. Els últims rajos, ja més febles, es resisteixen a abandonar els cims. L’arròs és a punt, i l’engolim. I si buscàvem sensació de soledat avui és impossible sentir-ne més. El cel es va poblant d’estrelles. Fonem una mica de neu per hidratar-nos bé. I de seguida ens posem al sacs perquè la temperatura ja fa estona que s’està desplomant. I em nego a tancar els ulls i dormir. El cel em captiva. Identifico totes les constel·lacions que més o menys conec. Es curiós notar la diferencia de latitud. Orió està al zenit, casiopea no és allà on la se, l’ossa major aquí sembla més tombada. I l’Everest, que tampoc puc deixar de mirar, ja està en la penombra. I van passant les hores, i les constel·lacions es van movent. De tant en tant m’adormo. Passa algun satèl·lit. I alguna estrella fugaç. I surt la lluna i l’Everest que torna a prendre vida. I m’adormo. I miro les estrelles. Miro l’Everest. I la lluna que avança. I les constel·lacions que es mouen. Crec tenir taure a sobre, o potser és peixos. Passa una estrella fugaç. Que bonic que és l’Everest il·luminat per la lluna. I tot plegat sento veus. Estic somiant? No, ja son més de les 6 del matí i els més matiners pugen a veure la sortida del sol. Fa molt fred, el termòmetre marca -20ºC i fa una mica de vent. Els sacs estan ben gelats. A dins hem resistit com hem pogut i per això ara ja tenim ganes que ens toqui el sol. Deduïm que sortirà entre l'Everest i el Nuptse, o sigui que encara ens queda una mica.

Primers rajos de sol del dia entre l'Everest, i el Nuptse


Sortim dels sacs i preparem una mica d’esmorzar, mousse de xocolata, que s’acaba massa ràpid. El sol està apunt de sortir però sembla que es resisteix. No para de pujar gent i al cim cada cop hi ha més xivarri. Esperem el sol amb més ganes que mai. Amb la mirada anem controlant l’ombra del Nuptse que es projecta al Kalapatar. Falten pocs metres, pocs segons. Alcem el cap, tanquem els ulls i obrim els braços. Un bany de llum i escalfor recorre els nostres cossos i encén les nostres ànimes. Es tanca el cercle. Moltes gràcies. Ha estat una nit màgica que mai oblidaré. Sento el cim del Kalapatar com un final de trajecte, com la culminació d’una primera etapa. És com si el destí ens hagués preparat aquest encontre per encomanar-nos a la mare de totes les muntanyes. I aquí estem, sentint tota aquesta energia com s’acumula al nostre interior. La seva imatge no s’esborrarà fàcilment de les nostres ments i de ben segur que aquests moments viscuts en aquest petit cim juntament amb totes les experiències acumulades al llarg de tots aquests dies de trekking, ens ajudaran i molt, alhora d’intentar enfilar-nos fins al cim del Manaslu.

Més informació: manaslu2013.blogspot.com