divendres, 30 d’abril de 2010

Passejant per la Cordidella Blanca (Perú)

Fa quatre setmanes en un poblet de pastors ubicat al peu de la “Cordillera Blanca” i rodejat per muntanyes de més de cinc mil metres feia una panoràmica de tres cents seixanta graus sobre l’entorn de la caseta de la família de la Sònia i l’Ivan, pares de la Jeni, una nena de 7 anys.

Agafant-me de la mà i estirant-la amb impaciència, la Jeni insisteix que deixi de parlar amb els seus pares i l’acompanyi a “arrear” les vaques. Cinquanta set en total, escampades per la vall, que cal obligar a baixar per tancar-les a l’estable. Algunes son grises, altres blanques amb taques negres.

La Jeni, que en tot moment porta la iniciativa, camina al meu davant, turonet amunt, tot cantant i saltant, desprenent pura felicitat i innocència. La seva sensibilitat supera qualsevol adjectiu. De tant en tant es para per collir una flor i fer-me-la olorar. Gairebé em cauen la llàgrimes quan després de fer un ram de flors groguenques em diu que son “para tu casita” (la meva tenda). Les cull amb una delicadesa impròpia de la seva edat, com si no volgués causar cap mal a la floreta.


El pare, de lluny, ens renya. Es fa tard i encara no hem “arreat” cap vaca. La Jeni, obre els ullets mentre els seus llavis dibuixen un somriure entremaliat. Trenca la branca d’un arbust per fer un bastó abans d’arrencar a córrer. De tant en tant fa una voltereta. L’herba del prat, a quatre mil metres sobre el nivell del mar i en plena època de pluges es d’un verd esclatant. Centenars de floretes blanques i grogues dansen amb el vent, i entre elles la Jeni.

Familia de la Jeni
Ja de fosc, plovent a bots i barrals i amb les vaques jaient tranquil·lament a l’estable, mengem patates al caliu dins l’austera casa de fang de la família. Una espelma ens il·lumina els rostres. La Jeni dorm com un angelet. La foscor aporta la màgia i el desig de que el temps s’aturi i no avanci mai més.

Dos dies després en acomiadem i jo continuo “Cordillera Banca” endins. Seran tres dies de caminada en solitari, autosuficients, resseguint un camí inca, amb collets de més de quatre mil cinc-cents metres.

La majoria de dies toca parar tenda a les tres de la tarda, just després de sentir el primer tro. Més d’una vegada em passa la tempesta per damunt, on l’únic que puc fer és creuar els dits. Quinze hores dins la tenda, de les tres de la tarda fins les sis del matí. Quinze hores de felicitat. Calentó dins el sac escoltant el so dolç de l’espetegar de la pluja contra el nylon de la tenda, exhaust per l’esforç de caminar més de 20 quilòmetres diaris a tanta alçada i amb pendents força empinats i content de gaudir de la sensació de soledat i de sentir-me un puntet enmig del no res. Si alguna cosa està suposant aquest viatge son sobredosis de llibertat.

Quan la pluja para i ja de fosc, trec el nas per la porta de la tenda per observar el cel estrellat. Com si algú hagués escampat milions de partícules de plata per aquest gran terra que és l’espai.

Quan la pluja para i ja de fosc, surto nu a passejar per sentir-me viu i en comunió amb la natura. La lluna i les estrelles il·luminen els Apus (mot Quechua que significa muntanya). Son moments sublims de sensacions inexplicables. Gaudeixo la seva presencia més que mai i és la seva energia la que em fa seguir endavant, viu, ple i feliç.

Tres dies després arribo destrossat a Chavin. D’això ja fa quatre setmanes...