divendres, 29 de gener de 2010

Walden o la vida als boscos (Bolívia)


Navegant pel riu Orton

Desenes de famílies esperen a peu de riu que s’acabi de carregar el vaixell per salpar definitivament. Pares, mares, fills, avis, nets, gossos, gallines. Als seu costat s’acumulen tot tipus d’estris quotidians vells i desgastats: olles, paelles, vaixella de plàstic i sobretot matxets amb mànecs de fusta. Esperen en una fila perfecte, resseguint l’ombra que un mur els proporciona. La calor, al mig dia, és insuportable. El Gustavo, el capatàs, dona instruccions precises als seus homes, de com i on col·locar els queviures al vaixell batejat com a Tiburon.


Els clàxons comencen a sonar. Son els venedors de gelats, que amb una caixa de porexpan amb rodes i mànec, desfilen incansablement davant les famílies intentant persuadir als més menuts, que previsiblement s’hi llencen al damunt. Alguns per adquirir un gelat. Altres tant sols per observar.

Un cop carregats els queviures, les famílies es llancen a la conquesta d’un espai al vaixell. Serà un viatge llarg de 3 dies, sense aturades. A la nau principal de 2 pisos, d’uns 25 metres d’eslora i 10 d’amplada, han amarrat dos vaixells de fusta d’una sola planta, per formar una sola nau de 3 peces. El vaixell és vell, brut, destartalat.


Els mes afortunats aconsegueixen amarrar les hamaques a unes columnes de fusta de la zona central de les naus afegides. Altres s’hauran de conformar en jaure al terra. Nosaltres col·loquem la tenda de campanya al sostre del vaixell, juntament amb 4 tendes mes. Som la última tenda de popa. Abans però ens cal fer lloc i apartar fustes amb claus i bidons amb olor de gasolina.





A mitja tarda. Comencem a navegar. El soroll de motor, greu, cansat i revolucionat, pren el protagonisme. Gairebé no deixa conversar. Les naus estan atapeïdes per les famílies i els estris mínims de supervivència. Son unes 40 famílies, 200 persones, escampades caòticament per les cobertes dels vaixells. Alguns nens ploren, alguns gossos lladren. Els pares, amb la mirada fixa sobre el riu, semblen reflexionar sobre el què els espera. Les mares, sense perdre temps, treuen les olles per repartir entre els familiars, el sopar que ja duien preparat. Nosaltres sopem el de cada dia, arròs blanc amb un tros de carn.


El dia s’acaba amb una preciosa posta de sol sobre l’horitzó selvàtic, de colors ataronjats i rogencs i alguna franja violeta. M’assento a la popa del vaixell i em deixo seduir per la dansa del riu. Em sento privilegiat de poder contemplar aquest espectacle de la naturalesa. Em concentro en les ones que es produeixen al navegar, en el seu moviment sensual, inacabable, i que obedientment desfilen en cunya fins a la vora del riu trencant la quietud de l’aigua. La llum, ja escassa i ataronjada, crea una textura deliciosa com de xocolata desfeta. Cada ona te la seva particularitat, els seus matisos.


Ja de nit, costa poc agafar el son, a pesar de que tenim la tenda just a sobre de la sala de màquines amb tot el soroll que representa. A les 2 però, comença a ploure i les promeses del venedor de la màxima estanqueitat de la tenda no es compleixen. Entra aigua per un parell de cantonades. La pluja s’intensifica, així com l’entrada d’aigua. Utilitzem tovalloles. Sucar i escórrer. Durant 1 hora ens mantenim en vetlla, esperant que per fi, la pluja amaini per poder descansar. Però res de res. Pluja intensa. No ens queda altra que posar l’alarma cada 30 minuts per eixugar el terra. I així ho fem, fins les 7 del matí. Sucar i escórrer.
Per fi a les 4 de la tarda deixa de ploure, 14 hores seguides. Aprofitem que surt el sol per assecar la roba mullada, sortir del nostre cau i relaxar-nos per la coberta del vaixell. El tema de conversa és unànime: l’aventura personal i la lluita contra la pluja i el fred. La majoria de persones s’han mullat completament, també els seus utensilis i han passat la nit en blanc. A les naus afegides l’única protecció que han tingut ha estat una lona vella i foradada que han posat com emergència. Però el temps aquí és així, estem en època de pluja i els rius baixen plens. Algú comenta que es divendres.


Sopem arròs blanc amb un tros de carn, el mateix que mengen les famílies doncs és el que es serveix al vaixell. La cuina improvisada, un fogó i un parell d’olles gegants, és a la “sala” de màquines. Per accedir-hi cal fer equilibris pels vorals de la sala, una fusta de 20 cm d’ampla. A la dreta hi ha el motor, a l’esquerra el riu.

Una família s’ha instal·lat a la sala de màquines. Les hamaques volen literalment per sobre del motor. Una nena d’uns 2 anys, dorm, desafiant el soroll, el fum i l’olor a petroli


Monte Vello

Una nit i un dia després arribem a la casa del Gustavo. Una casa de fusta immensa, vella, bruta, destartalada, ubicada però en mig d’un paradís. Des d’aquí puc contemplar la majestuositat de la selva. El verd s’escampa per arreu. Al davant el riu Orton, de color terrós, que baixa amb força. Els sons d’alguna animals, desconeguts per mi, trenquen constantment el silenci.

Mentre els homes descarreguen els queviures del vaixell, les mares corren al Galpon (casa de troncs amb sostre de palla) per trobar les millors fustes per penjar de nou les seves hamaques.
El sol és intens. La roba s’asseca ràpid. Un grup d’homes surt a caçar i pescar. Caminem 1 hora. 2 trets, 2 animalons. Un esquirol i un tucunaré (un peix molt bo). Esquarteren l’esquirol per pescar. Treuen unes quantes piranyes.

De nou a casa del Gustavo. Assentat sobre un tamboret de fusta. Apareix una nena i em posa en grill de taronja a la boca. Em passa la mà pel cap i em diu “lindo el pelo. Me llamo Mit”. Trec el quadern i el bolígraf i ens posem a dibuixar. Primer una flor, després un cocodril. Finalment el sol. La Mit, és una nena de 4 anys, molt bonica. A partir d’aquí, cada vegada que em veu se’m llança a la cama, tot cridant “tio”!

Torna la pluja. Plou a bots i barrals. Aprofito per despullar-me i passejar sota la pluja i rentar-me el cos, que ja li toca. Plaer immens. Des del Galpon, la gent mira, alguns riuen.
  

Castanyers

Cada any per aquestes dates, unes 50 famílies es desplacen a les terres del Gustavo a recollir la castanya. Son els menys afortunats de la regió, els que no formen part de cap comunitat ni tenen terres. Durant 3 mesos, viuran al bosc. Alguns en una caseta de fusta molt precària, altres, en Pascanes, barraques fetes de troncs i lones. És el que es coneix com a sistema de barraques. El Gustavo els pagarà 6 euros per cada 23 kilos de castanya recollida, el què ells anomenen caixa. Després la vendrà a Riberalta a 15 euros. Els queviures que han transportat son dels Gustavo i son per vendre a les famílies castanyeres durant aquests tres mesos amb un sobrecàrrec mínim del 50%. Els treballadors no tenen cap contracte ni assegurança mèdica. La castanya mou milions de dollars l’any. El 85% de castanya de l’Amazònia surt dels boscos de Bolívia. Els castanyers son famílies mancades de moltes necessitats, que no els queda altre que ser mà d’obra barata pels terratinents. Les famílies comencen amb deute, doncs el Gustavo els ha avançat 100 euros.

Canoa

El Gustavo divideix les 50 famílies en 2 grups. Un grup és desplaçarà a la zona est, l’altre a l’oest. Cada grup estarà governat per un contractista, que son gent de confiança del Gustavo (normalment familiars o bons amics). És qui s’ocupa de vendre els queviures, pesar les castanyes. El contractista, els carrega un 30% del preu dels queviures (a part del recàrrec del Gustavo) i es queda un part per cada caixa de castanya recollida.

Nosaltres, acompanyem al grup de l’est. Hi ha una canoa de fusta que ens espera, cal fer un viatge d’unes 2 hores per un rierol, afluent de l’Orton. 60 persones ens amunteguem en una petita canoa. També els queviures, utensilis, matxets, nens, gossos, gallines. Flotar és com un petit miracle. El rierol de color negre, és estret, recargolat. Pel pes i la llargada de la canoa no arribem a poder completar alguns girs. Ens estampem sovint contra branques, matolls, arbres. Algunes vegades ens cauen formigues al cos, que mosseguen amb força. Molts ocells ens acompanyen durant el viatge. Petits, àgils i verds. Altres d’una mida més gran, aterren penosament a sobre unes branques. Una família de micos ens visita. Xisclen i salten esverats. A la canoa gairebé tothom comença a reproduir el so dels micos. Criden contents, els humans. Es crea un diàleg caòtic.


El paisatge és preciós. El riu, molt crescut, s’ha apoderat de bona part del bosc, creant espais fantasmagòrics. Predomina el negre tenebrós. És un bosc d’aigua. Jo estic assentat sobre la meva motxilla a la part davantera de la canoa. Al meu davant, seu el José, un nen de 15 anys que abraça amb força el Neron, el seu gos, per impedir que salti per la borda. El Neron comença a somicar. Ningú sap que li passa. Cinc minuts després comença a diluviar. No es veu res, anem a la deriva. Portem una lona d’emergència però tant sols tapa a mitja canoa. Jo vaig al davant, allí no ens arriba. Trec la capelina i em deixo dur per la poesia del moment. Les gotes, grosses com blat de moro, s’estampen amb força contra el riu. El José estreny el Neron contra el seu pit amb més força que mai. El Pablo, el noi del meu costat, moll com un pollet, somriu. Te la pell de gallina i li espeteguen les dents.

Per fi arribem a lloc. Un Galpon temporal on passem la nit. Es capvespre. La gent s’afanya a penjar les hamaques. Nosaltres a preparar la tenda. Algú encén algun foc. Altres prefereixen engolir qualsevol cosa i posar-se a descansar. Nosaltres som del segon grup.

Demà cal matinar. Cada família es dirigirà a la seva barraca, amb tots els estris i queviures. Uns a 1 hora de viatge, altres a 3 i els que més a 5. Nosaltres acompanyarem a la família d’en Carlos. Tot un personatge.

Carlos

Al matí, el contractista reparteix els queviures a les famílies que ràpidament desfan les hamaques per dirigir-se a la seva barraca. La pressa la provoca el cel, que ennegrit, anuncia pluja. En Carlos no sembla tenir pressa. La seva barraca és a 1 hora. Comença a ploure. Ens assentem a esperar.

Aquí és típic mastegar coca. Treu la gana i dona forces. El Carlos em passa la bossa de la coca. Agafo un grapat de fulles, que barrejo amb bicarbonat i canyella natural. Comencem a “bolejar”. En Carlos ens explica que viu  sol en una barraca de fusta a 1 hora del Galpon. Es va cansar de la ciutat. Aquí ha trobat pau i felicitat. Com Walden, penso jo. Està sol tot l’any, excepte els 3 mesos de la castanya, que la seva família l’acompanya.

La pluja no s’atura. Es fa tard, així que decidim començar a caminar. Primer el Carlos, després la seva dona Nena i nosaltres al darrera. Carreguen els estris en sacs de nylon. Improvisen corretges, dues a les espatlles i una al cap. El resultat, uns fardells de molts quilos que els obliga a anar amb el cos molt inclinat cap endavant. Caminem selva endins per un sender força fresat. L’aigua els/ens regalima per la cara i els braços. Aprofitem uns troncs tombats per descansar. L’aire és net i pur. Les fulles dels arbres brillen. El bosc és atapeït. Arbres de tot tipus, totes les mides, totes les formes. Naturalesa en estat pur.

Finalment arribem a casa del Carlos. Una caseta menudeta de fusta al mig de la selva. Al voltant, alguns conreus. Més enllà, un bosc desconegut. La resta de la seva família, arriba una estoneta més tard. Els tres fills, Brenda, Zoilo i Ricardo que son d’un altre pare. El fill únic entre en Carlos i la Nena, l’Enox. Les parelles de d’en Zoilo i la Brenda, l’Anna i el Jaime. I el fill del Jaime i la Brenda, l’Axdom. En total, 8 més nosaltres 2.


Castanya

L’endemà sortim ben d’hora a buscar castanyes. En uns minuts som al castanyer, un arbre immens, majestuós. En Carlos i el seu fill Zoilo, recullen els cocos que contenen les castanyes i els apilen a peu d’arbre. La llum, filtrada pel núvols, tenyeix uniformement el bosc, ressaltant els colors i les textures.


Abans de començar el ritual de cigarret i la bola de coca. Nosaltres aprofitem per també per “bolejar”. En una hora recullen tots els cocos. Els conten. N’hi ha 565. Amb el matxet trenquen cada un dels cocos per extraure les castanyes i col·locar-les al sac. Aquí, en aquest recó de selva, comença tot. Un producte que mou tants milions de dòlars i que s’exporta arreu del mon, te el seu origen en aquestes boscos, aquestes mans i aquest matxet. Un treball dur, ple de poesia. Dos homes dialogant amb la mare natura, recollint el seu fruit amb humilitat i senzillesa. Homes que aprecien la naturalesa i son conscients del seu valor. Semi esclavitzats per les condicions de treball, exploren incansablement cada recó de bosc. Son famílies necessitades, que s’agafen al ferro roent de la castanya. El primer eslavó de la producció. Els més sacrificats, els menys recompensats.








Davant un so, s’aturen per ubicar-lo i si pot ser observar a la bestioleta. Amb cara de murris, et miren i senyalen amb el dit un punt concret de la selva. Amb veu baixa, gairebé imperceptible, murmuren el nom de l’animaló. Ells els veuen, nosaltres no. La nostra societat no ajuda a mantenir desperts els sentits, i ens manté allunyats de la mare naturalesa. En Carlos, es mou amb molta comoditat per aquestes terres. Com en Walden de Thoreau, ha fugit d’una realitat que li era incòmode per buscar la plenitud de viure en contacte amb la natura. S’ha volgut demostrar a si mateix que la vida és molt més senzilla del que li intenten vendre. Que no necessita grans possessions per ser feliç. Buscar l’essència de la seva existència, lluny de tota artificialitat. Viure de la terra i la natura. Cultivar amb saviesa i caçar amb respecte, el just per poder menjar. I així ho porta fent durant 7 anys. Diu que no te por, tant sols respecte. Ha hagut d’enfrontar-se a animals perillosos com el tigre o l’anaconda. I contra ell mateix? Afirma que l’animal més ferotge de la terra és l’home. La seva rutina és el cultiu i la caça. A les nits escolta música amb una petita radio. És el seu únic enllaç amb el món “civilitzat” durant 8 mesos. Diu que la soledat el reconforta.



Savayong

A la nit, amb el frontal i ja dins la mosquitera, toca revisió de cos. A la selva està exposat a agafar paràsits, cucs i altres insectes imperceptibles. Avui m’he trobat dos savayong al peu. És un cuc que s’instal·la sota la pell per créixer i reproduir-se. La molèstia és mínima, subtil. Es detecten amb la vista. Un puntet negre. Amb una agulla cal eliminar-lo. Sinó el forat cada vegada és més gran. El Nacho ha tingut menys sort. A més d’un parell de savayong, també té una sangonera. Amb un encenedor l’elimina. La pluja mulla la roba i amb prou feines surt el sol per assecar-la. En movem doncs amb roba mullada, suada. Els mosquits se’ns llancen al damunt. L’esquena és plena de picades de mosquit. Físicament estem bastant esgotats. Però totes les dificultats, es minimitzen pel fet de poder estar i viure uns dies en plena selva amazònica, amb la familia d’en Carlos, escoltar els sons nocturns, sentir la brisa, la puja. Res importa, sinó viure.

Un missatge ens arriba a través d’un castanyer que ve de la casa del Gustavo. Demà hi ha una avioneta disponible per retornar a Riberalta, aprofitant que ve l’esposa del Gustavo. Queden poques escenes per filmar i pocs queviures per menjar, així que confirmem que demà volarem. Amb dues hores volant, desfarem el camí de 3 dies en vaixell. Posem una condició però, també ha de volar l’Anna, l’esposa d’en Zoilo, que ha agafat malària i cal dur-la urgentment a un hospital. Ja fa 5 dies que està dèbil, tremola, no menja. Fa molt mala cara.


Anna

L’Anna ens acompanya. No pot ni caminar. Però estem a 2 hores del riu. Improvisem una llitera, primer amb una hamaca, llavors amb taules de fusta, però finalment optem per dur-la a collibè. 3 hores carregant l’Anna, estris i motxilles. Al riu, amb canoa ens porten fins a casa del Gustavo. Just a temps per agafar l’avioneta i plantar-nos a Riberalta.


Riberalta

Aterrem a Riberalta. Acompanyem l’Anna a casa seva. Una casa molt humil a les afores de la ciutat. L’hospital ja és tancat. Quedem per demà al matí. La seva mare, desesperada ens comenta, que és un rebrot de la malària. Li fan la prova i surt negativa. Els metges no sabem el què te. Potser paràsits a l’estómac. Li donen medicaments. Enrere queda en Carlos, els castanyers, la selva profunda. Ens allotgem de nou a casa la Narda. El viatge continua.


Realitat fugissera

La frontera entre la realitat per ser conviscuda i la realitat per ser filmada és molt confusa. Això em provoca viure en un estat d’angoixa constant. Moments sublims on no ve de gust treure la càmera per no trencar la màgia del moment. Moments efímers, que passen sense poder ser enregistrats. O moments que simplement esperes i no acaben passant. Moments que desitjaria oblidar-me de la càmera. Moments màgics, on tot queda enregistrat. És malaltís.