dijous, 28 d’agost de 2008

8 dies de treking en solitari pels Parcs Nacionals d'Aneto i Posets


Ruta realitzada del 6 al 13 d'agost de 2008


Dia 1. Embassament de senet (1.450m) - Refugi d'Angllós (2.240m)

Distància recorreguda: 5,4km
Desnivell positiu: 790m
Horari: 2:30
Abandono el cotxe i camino pel pont de Salenques GR11 amunt. Son les 6 en punt. Pujant la vall observo els besiberris. El confeti em passa factura. Tinc el cap espès. Dos francesos i un gos, l’Ulises, ocupen el refugi d’angllos. Entre els tres, ajudem a una parella d’alemanys que s’han perdut. Van amb un mapa minúscul. Els indiquem la collada d’agnllos. Fan cara de preocupats. S’està fent fosc. Preparo un bivac molt a prop del refugi. El cel és seré. La lluna es retira. Sopar: fuet, espaguetis i cafè. Rendit, m’adormo en un moment. Mitjanit: llamps a l’oest. Silenci. Decideixo esperar. Mitja hora després comença a tronar. Ho arreplego tot i me’n vaig al refugi. L’Ulises, en guàrdia, m’ensenya les dents i ronca. Ell no hi entén d’emergències. Dolçament, el crido pel nom. El seu amo l’agafa, mentre em col·loco en un raconet. Trona i plou. El vent sembla que tingui la intenció d’arrencar-ho tot. No puc dormir, però em sento segur dins el refugi i amb l’Ulises ben a prop.






Dia 2. Refugi d'Angllós (2.240m) - Collet dels Estanyets (2.524m) - Estany de Llauset (2.450m) - Coll de Vallibierna (2.430m) - Ibons de Vallibierna (2.430m) - Pleta de Llosars (2.200m) - Ibon de Llosars (2.470m) - Pic de Tempestades (3.278m) - Pleta de Llosars (2.267m)


Distància recorreguda: 15km
Desnivell positiu: 1.500m
Horari: 9h



Deu de la nit. La lluna, en quart creixent, camina per la cresta dels pic de vallibierna. Sóc al principi del camí que du al pic tempestades, molt per sota de l’ibón de llosars. El lloc que he trobat per passar la nit és perfecte: aigua a prop, llenya en abundància, el foc queda arrecerat i just al davant hi ha una pedra on recolzar l’esquena mentre escric tot notant la seva escalfor. Just acabo de sopar: entrepà de fuet, espaguetis i cafè. De moment el cel és seré però, vista l’experiència d’ahir, no puc refiar-me’n. Per això, he construït una espècie de cabanya aprofitant un forat entre dues pedres gegants. He tapat una de les entrades amb troncs, branques i pedres. L’altra entrada anirà tapada amb la motxilla. El terra l’he hagut d’anivellar amb pedres. Tot i així, espero no haver-m’hi de refugiar. El foc espetega. El riu murmura. Les estrelles neixen. La lluna se’n va.






Dia 3. Pleta de Llosars (2.275m) - Aneto (3.404m) - Corones (3.289m) - Medio (3.340m) - Abadías (3.271m) - Maladeta (3.308m) - Plana llarga (1.934m)


Distància recorreguda: 18,6km
Desnivell positiu: 1.750m
Horari: 9h


Nou de la nit. A la vora del foc. Quan ja no hi contava he trobat un recó preciós a la vora del riu de vallibierna. Hi ha molts mosquits, però el foc els espanta. Crònica alpina d’avui: he estat en ruta durant nou hores. M’he llevat a dos quarts de vuit i sense esmorzar he tirat avall. Ja enfilant el camí per la vall de corones, rumb l’aneto, m’he parat en un bosc per esmorzar: galetes i cafè amb llet condensada. A les nou i deu, després d’amagar la motxilla grossa, he començat a caminar. Tres hores i deu minuts després ja era al cim. He fet els trams de neu sense grampons per avançar posicions i evitar aglomeracions en el pas de mahoma. Tot i així hi ha menys gent de la que m’esperava. He gaudit del cim tot sol. De nou al coll de corones m’he equipat amb grampons per arribar al coll del medio i fer els pics de corones i el medio. Després de coronar el cims i conèixer a quatre catalans força curiosos he baixat el coll força empinat per travessar la glacera en direcció a una llengua de neu que em deixava al començament d’una canal que m’ha semblat idònia per atacar el pic abadias. He anat grimpant no amb poques dificultats i he fet cim pocs minuts després. He crestejat fins la maladeta, grimpada forta amb alguns passos força exposats i de grau tres. El cim de la maladeta és un roc punxegut on cal fer un saltiró per arribar-hi. El desnivell per la cara nord fa basarda. Les vistes són espectaculars. La tornada l’he fet per sota la cresta i per la cara nord. Al coll de corones m’he retrobat amb els quatre catalans que he conegut al pic del medio. M’han ofert formatge d’ovella curat i l’he acceptat de bon grat. M’han passat l’últim part meteorològic: s’esperen pluges per dilluns i dimarts. Assedegat (feia 3 hores que havia acabat l’aigua) he començat el descens. A l’arribar al llac de corones, m’hi he llençat sense pensar-m’ho dues vegades. Plaer immens. Amb les cames força carregades he anat baixant fins arribar al refugi de corones que he trobat ple. Sense molta esperança de trobar un bon lloc on dormir (estava en una zona boscosa i de forta pendent) he observat que l’alpina marcava una zona plana a un quilòmetre d’aquí. He anat seguint el camí fins que n’he sortit per entrar en un bosc atapeït d’avets. He continuat mig ajupit i fent ziga-zagues fins arribar al riu i vorejar-lo fins trobar el lloc que buscava: una espècie de plaça natural rodejada per desenes d’avets i conquerida per pedres gegants, flors de tots colors i molta llenya escampada. I en aquest raconet idíl·lic i solitari, a pocs metres del riu vallibierna, he instal·lat el meu camp base provisional. Dos quarts d’onze de la nit. El foc està a punt d’apagar-se. He sopat el de cada dia. El termòmetre marca onze graus. Aquest dies ha començat l’espectacle de les llàgrimes de sant llorenç. Vaig a dormir. Tinc grans plans per demà.



Dia 4. Descans
Les dotze del migdia. Gaudint d’aquest dia de descans com si el cim més alt escalés o la grimpada més complicada intentés. Es respira pau, serenor, humilitat. M’he despertat a les set. El termòmetre marcava zero graus. He esperat a sortir del sac fins que els primers rajos de sol em toquessin la cara. Les nou. El prat estava tot gebrat, les floretes i herbes vestien de blanc arrebossades pel gel. Amb el sol, el terra fumejava com si respirés. Camino descalç per notar la humitat i la suavitat de l’herba i per desempallegar-me almenys un dia de les botes de muntanya. He estès la màrfega, el sac i la funda de bivac damunt les pedres perquè s’assequin. He menjat galetes amb cafè i llet condensada. Després d’esmorzar he estès tota la roba, humitejada per culpa del grampons, perquè s’assequi; he cosit els pantalons, estripats per tot arreu, tant els de fil com els impermeables; he desat i ordenat la roba seca a la motxilla. Ni un núvol. El cel és blau en aquest prat primaveral farcit de floretes silvestres grogues, liles, blanques, papallones i sargantanes. Mentre la roba s’asseca i esperant que la temperatura pugi per banyar-me al riu, m’estiro a l’herba tot llegint “Retorno a la Patagonia” de Bruce Chatwin i Paul Theroux. Fan referència a un text de W.H. Hudson:“un dia, mentre escoltava el silenci, se’m va acudir preguntar-me que passaria si em poses a cridar. En aquell mateix moment em va semblar l’horrible inspiració d’un capritx, un “pensament il·lícit i dubtós” que gairebé em va fer estremir i sentí l’impuls d’oblidar-lo ràpidament. Però en aquells dies solitaris era cosa estranya que per la meva ment passes cap pensament. (...) En aquest estrany estat mental en que em trobava, pensar s’havia convertit en quelcom impossible... m’havia tornat incapaç de reflexionar, la meva ment havia deixat de ser una màquina de pensar i s’havia transformat en una màquina destinada a algun altre propòsit desconegut. Pensar era com posar en funcionament un sorollós mecanisme en el meu cervell; tenia quelcom que m’ordenava quedar-me quiet i jo em sentia obligar a obeir. El meu estat era de suspens i vigilància; no obstant, no esperava trobar-me en cap aventura i em sentia lliure de tot recel. (...) No podia pensar ni especular sobre el què em passava; era un estat que, més que desconegut, semblava ésser familiar, i encara que acompanyat per una forta sensació de benestar, jo no sabia... no sabia que alguna cosa s’havia produït entre el meu intel·lecte i jo... fins que ho vaig perdre i vaig tornar al meu jo anterior: a pensar, i a viure la meva antiga insípida existència”.
Les dues. El riu es ple de pedres immenses que sovint formen petits gorgs. L’aigua m’ha glaçat les venes i mil agulles semblaven clavar-se a la pell. M’he pintat el cos amb sabó. També he rentat la roba: la samarreta, els mitjons i els calçotets. Ho he penjat tot en troncs i m’he estirat per assecar-me en una pedra immensa al mig del prat. El temps es percep d’una altra manera. I suposant que em trobés molts anys enrere, ara sortiria de caça o aniria al graner a buscar cereals per menjar. Però si de la caça depengués moriria de fam. Primer perquè pràcticament no hi ha animals. Alguns van fugir quan va arribar l’home modern. Els altres, els menys afortunats, van ésser aniquilats, extingits o reduïts a uns pocs exemplars. Segon perquè tinc els instints de caça atrofiats i no seria tant covard d’entrar dins la cadena alimentaria i rivalitzar amb els altres animals amb armes automàtiques ni tecnologia sinó tant sols amb la destresa i la força de les meves mans i el meu enginy. Però ja fa anys que l’home ignora el cultiu dels instints i es permet jugar brut dins el cercle de la vida. Cegats pel seu suposat poder és incapaç de veure que aquesta posició de força ha estat aconseguida de forma il·lícita. Però si alguna cosa ensenya la natura és que tota acció o pensament que no segueixi l’impuls animal i instintiu és autodestructiu. Seria com si els pingüins volguessin instal·lar-se al carib, les girafes alimentar-se d’àguiles reals, els arbres aprendre a volar o el mar crear muntanyes estables d’aigua de mils de metres d’alçada. Son exemples surrealistes, accions impossibles que van en contra de les lleis de la natura i l’instint de cada espècie, però vindrien a ser exemples paral·lels al que seria la vida actual de la espècie humana al planeta terra. Al meu entendre es podria resumir el funcionament del mon actual mitjançant dues premisses que estic segur que ningú podrà negar: primera, el sistema organitzatiu creat per una minoria de la població humana que controla el destí del planeta i que per aquesta minoria suposa riquesa i benestar es basa en un sistema que crea desigualtats entre els membres de la seva espècie, esgota els recursos naturals alhora que crea residus tòxics i indestructibles hipotecant el futur de les generacions venidores; segona, la falta de valors, humilitat, consciència, compromís i solidaritat fa que es permeti la primera premissa. I aquest seria el cercle viciós en el qual naveguen els humans.
Nit. De nou a la vora del foc. Em preparo el sopar tot recordant el què ha donat de si la tarda: posant-me en la pell d’un nòmada he sortit a explorar el territori. He caminat riu amunt respirant bellesa tot saltant de pedra en pedra. Una bona estona després l’he creuat aprofitant el tronc sec d’un arbre mort caigut transversalment. I m’he trobat un prat encara més solitari i preciós, amb centenars de floretes grogues, liles, blanques. M’he enfilat a una muntanya per obtenir una panoràmica complerta de la vall. Desenes de muntanyes formen un horitzó irregular i escarpat, el tempestades, l’aragüells, l’aneto, maladeta, maldito... Pletòric, he baixat corrents ara caminant, ara corrent, ara cantant. Sense creuar el riu, l’he vorejat per l’altra banda fins arribar al meu raconet. Un riu, un prat i un foc és tot el què necessito. I tot recordant el dia, veig la lluna acomiadar-se. Apago el frontal. Intento crear un buit de coneixement per deixar els sentits verges de sensacions. Contemplo el foc en un estat hipnòtic. Prenc consciencia del temps tot concentrant-me en el cremar dels troncs. El foc els consumeix amb passió igual que el temps consumeix una vida. Em ve al cap un text de Hudson: “L’home que acaba el seu curs a causa de la caiguda d’un cavall, o és arrastrat i s’ofega al creuar una corrent crescuda, ha consumit en la majoria dels casos una vida més feliç que la d’aquell que mort d’apoplexia en un despatx de comptabilitat o en un menjador; o la de qui enterra el seu rostre pàl·lid en un llibre obert davant seu, una mort que a alguns els pot semblar extremadament preciosa però que a mi em sembla decididament odiosa”. Un cop consumits els troncs pixo sobre les brases i me’n vaig a dormir.









Dia 5. Plana llarga (1.934m) - Cabana de la coma (1.800m) - Perdiguero (3.221m) - Ruines militars (1.812m)
Distància recorreguda: 23,9km
Desnivell positiu: 2.000m
Horari: 8h



Deu de la nit. A la vora del foc enmig de la vall del perdiguero. Avui m’he llevat ple de forces després d’un dia descans molt ben aprofitat. He començat a caminar a les deu i en quatre horetes he recorregut els catorze quilòmetres que em separaven de la cabanya de la coma. Canvi de vall, de parc natural i de mapa alpina. He deixat enrere el parc natural de l’aneto per entrar al de posets. He hagut de baixar fins els mil dos-cents cinquanta metres. Molt a prop de la cabanya de la coma he amagat la motxilla grossa i he enfilat el camí rumb al perdiguero que comença empinadíssim per un bosc. De seguida és guanya molta alçada, es creua un riu, s’arriba a un petit llac que es supera per la dreta i s’inicia una tartera llarguíssima fins el coll ubago per, finalment, crestejar, crestejar i crestejar. No és una cresta difícil, però sí molt pesada doncs hi ha ben bé un quilòmetre de pedres fins al cim. Les vistes, increïbles: sant maurici, ordesa, besiberris, posets, maladeta... Quatre fruits secs, un glop d’aigua i desfaig el camí. Primer la cresta, llavors la tartera i finalment el bosc. En aquesta vall, com en gairebé tota la zona, està ple de marmotes. Un animalons mes aviat petitons, amb un cos semblant al de l’esquirol però amb les potes més llargues i pel de color gris blanc, que emeten uns xiscles esfereïdors per avisar de qualsevol perill. Nombrosos son els ensurts que un ha de patir quan puja per una vall, doncs el xiscle és escandalós. Llavors sempre segueix la mateixa rutina: la marmota es posa a córrer fins arribar al seu cau on s’espera en posició de vigilància (amb el cap estirat amunt) a la expectativa dels moviments del suposat perill. Cada moviment sospitós del possible depredador es converteix en un nou xiscle que fa que les desenes de marmotes del voltant s’amaguin definitivament dins del seu cau. Quan estan en posició d’alerta semblen foques petites. M’entretinc una estona observant una marmota en concret i faig algunes fotografies. Aconsegueixo apropar-m’hi moltíssim. Finalment, arriba l’últim xiscle, diferent als anteriors abans d’amagar-se definitivament al cau. Una marmota a uns quants metres d’on som li pren el relleu. Abandono la zona de les marmotes i entro en el bosc més empinat. Estic bastant cansat. Recupero la motxilla grossa i busco un lloc per dormir. Em ve al cap la predicció meteorològica, demà farà mal temps. I si el front s’avança i comença a descarregar aquesta nit? Hauré de bivaquejar a prop d’algun lloc que em serveixi de protecció en cas de pluja. M’instal·lo a prop d’unes ruïnes d’un antiga caserna militar. Està feta pols però em farà un bon servei en cas d’emergència. M’haig d’afanyar a fer foc doncs els mosquits comencen a despertar famolencs i àvids de sang calenta. Trobo un lloc pla. Recullo algunes pedres, no amb poques dificultats doncs gairebé no n’hi ha i les que hi ha estan lluny, que vaig llençant repetidament (dues i tres vegades) fins deixar-les just al lloc de reunió. Les col·loco en forma de cercle. No hi ha arbres en aquest prat, per tant, no hi ha branques seques per cremar. Camino vint minuts per arribar al bosc més a prop. M’omplo les espatlles de tantes branques com puc. No vull fer un altre viatge. Per fi, encenc el foc i em relaxo. Han passat deu hores des de que he començat a caminar. De moment el cel és seré. La lluna fa de les seves mentre creix. Sopo i ho deixo tot a punt per si arriba la tempesta i haig de sortir cuitadament. Abans d’anar a dormir, llegeixo algunes pàgines del llibre “Hacia la última ciudad” de Colin Thubron, la historia d’un periodista anglès i la seva esposa que juntament amb tres persones més viatgen a través d’una remota regió dels Andes peruans a la recerca del llenguatge ocult dels inques. Em recorda al llibre “El monte anàlogo” de René Daumal, on un grup d’experts alpinistes inicien un viatge a la recerca de “la muntanya anàloga”, una muntanya llegendària i oculta que suposadament uneix la terra amb el cel i que, en conseqüència, pot transmetre coneixements i sabers indescriptibles. El llibre va quedar inacabat doncs el seu autor va morir (literalment) a la meitat d’una frase. Faig una última ullada a l’oest, per on teòricament arribarà el front, abans d’entrar al sac. Tot sembla estar en calma.


Dia 6. Ruines militars (1.812m) - Refugi Estós (1.895m) - Clarabide oriental (3.004m) - Clarabide (3.006m) - Gias (3.002m) - Refugi Estós (1.895m)
Distància recorreguda: 11,4km
Desnivell positiu: 1.300m
Horari: 5h



Des del refugi d’estós. Les previsions meteorològiques s’han complert, plou a bots i barrals. He passat una mala nit. Des de les dotze de la nit que veia llamps a l’oest, però com que a la vall el cel era ple d’estels he decidit no moure’m. M’he despertat infinitat de vegades pendent dels llamps. No he aconseguit relaxar-me, tot i que el primer tro no ha arribat fins les set del matí. Minuts després ha començat a ploure quan ja estava fent camí direcció al refugi d’estós. En trenta minuts ja estava instal·lat al recó de la cuina lliure del refugi d’estós esmorzant el de cada dia: galetes i cafè amb llet condensada. Avui no he pogut descansar i em sento cansat i dèbil. Calculo que ahir vaig caminar més de vint quilòmetres i vaig ascendir més de dos mil metres. Muntanyencs expectants esperen al refugi divagant sobre teories meteorològiques. El temps no acompanyarà durant els pròxims dies. Decideixo fer el clarabide i el gías, un parell de tres mil a tocar del refugi. Aprofito que ha parat de ploure per iniciar el camí. Cel tapat, amenaçador. A partir dels dos mil dos-cents metres, boira i vent. A mig camí em trobo un lleidatà que s’ha vist obligat a girar cua a l’ibon de gías perquè segons ell la boira no li permetia veure més enllà de cinc metres. Ara mateix la visibilitat deu ser d’uns cinquanta metres. El camí, que manté sempre la direcció nord oest fins el port de gías, està força fressat i la vall no és molt complicada. Decideixo continuar, això sí, memoritzant cada pedra per on passo i fotografiant, mentalment, l’entorn trepitjat: el rierol, l’herba, les formes de les pedres, petits canvis de direcció del camí, desnivells, petits arbres... Comença a ploure tímidament. De cop descobreixo que sóc a l’ibon de gias. Camino per una tartera inacabable per arribar, finalment, al coll de gías. Per la cresta arribo al clarabide oriental i poc després al clarabide. La boira va i ve. El vent bufa amb força. Comença a nevar. El termòmetre marca tres graus. Porto la roba justa però suficient. Utilitzo tot el que duc a la motxilla: tallavents, guants, gorro i braga. Faig la cresta fins a un cim sense nom. Torno a passar pel clarabide ara per dirigir-me al pic de gías. En aquest últim hi ha una grimpada força aèria. El vent empeny. La roca està mullada i patina. La mà dreta se’m gela intentant fer algunes fotografies. Un cop més comprovo lo important que és anar ben equipat. Fa dues hores i mitja que camino. Decideixo baixar per la bretxa de gias, més empinada però més directe. Una hora i mitja després ja sóc al refugi. Només entrar, una olor deliciosa exalta totes i cada una de les mucoses olfactives del meu nas i instantàniament s’inicia una tempesta estomacal d’àcids gàstrics. Reconec que la gana és psicològica, alhora que m’adono que estic afamat. Pregunto quin és el menú per sopar: brou de pollastre, mandonguilles amb pèsols, patates i bolets, iogurt i pa del dia. I aquest és el dilema, sopar el de cada dia o lo del refugi. M’assento al meu raconet de la cuina lliure per fer un recompte del menjar que em queda i saber com vaig de reserves alimentàries: no he gastat més del previst. Tot i així, les ganes de menjar pasta de sobre s’esfumen per moments. Tot i que durant aquests dies l’he trobat un plat deliciós i exquisit ara em sembla un menjar insípid. És curiós, però el gaudir dels menjars de sobre és proporcional a l’alçada a la que s’està. Com més metres sobre el nivell del mar, més bones son totes aquestes potingues. I ara estic molt avall, penso jo. Aviso als del refugi que soparé menú. Falten dues hores. Aprofito per escriure i refer la ruta d’aquí al dimecres. Si el temps m’ho permet demà faré el posets, continuaré pel GR11 fins a la cabanya d’anyes cruzes i el dimecres arribaré a gistaín. Ara mateix plou a rebentar. I tot mirant per la finestra arriba l’hora de sopar. Amb l’estomac ple i el paladar satisfet, m’estiro al llit de dalt d’una de les deu lliteres triples que hi ha a l’habitació anomenada d’ô. El resplendor dels llamps penetra per la finestra. El so de les cremalleres fermant els sacs acompanya al tragí dels muntanyencs que en tromba busquen el seu matalàs. Les normes del refugi indiquen que a dos quarts de deu tothom ha de ser al llit i mantenir el més absolut dels silencis. Minuts després molts encara es remouen dins els sac esperant trobar aquella postura ideal per iniciar el son. Alguns esternuden, altres sospiren i els més afortunats ja ronquen. Apago el frontal, deso el paper i el bolígraf i de seguida caic en un son profund.



Dia 7. Refugi Estós (1.895m) - Posets (3.375m) - Refugi Estós (1.895m) - Port de Christau (2.577m) - Cabanya d'Anyes Cruzes (2.080m)
Distància recorreguda: 19km
Desnivell positiu: 2.160m
Horari: 9h



M’he llevat a les set amb la sensació d’haver recuperat les forces. Surto a fora per observar el cel. No plou però el cel està tapat i fa un vent gelat. Mal dia per pujar al posets m’aconsellen. Està clar. Em perdré les vistes, però què hi farem. La veritat és que el mal temps no m’incomode. Tret de les panoràmiques que ofereix un dia assolellat i radiant, trobo que la boira, la pluja, la neu o el vent creen unes sensacions especials. La muntanya és torna un espai més íntim, espiritual, recòndit. El problema és que augmenten les possibilitats de prendre mal, però confio en el meu sentit comú. No sóc partidari d’arriscar-ho tot per fer un cim i molt menys jugar-s’hi la vida. Emprenc el camí conscient de que en qualsevol moment puc haver de girar cua. Porto brúixola, mapa i roba impermeable. Em sento segur i expectant. El camí és llarg, uns cinc quilòmetres fins arribar al coll de la paúl i gairebé mil dos-cents metres de desnivell. La visibilitat és dolenta, però el camí és ple de fites. Amb dues hores arribo al coll. L’últim tram és una tartera relliscosa on fins hi tot cal travessar una petita llengua de neu. Ara el dilema és escollir una de les tres possibilitats per atacar el cim: fer la cresta d’uns cinc cents metres de llargada i bastant aèria segons m’ha comentat la noia del refugi, pujar pel glacial de posets o vorejar el glacial per la seva part baixa per anar a trobar el camí que puja per la vessant sud i que segons ella és el més accessible de tots. Decideixo fer la cresta. Efectivament es tracta d’una cresta molt aèria i exposada amb fortes caigudes a banda i banda i trams força tècnics. El vent i la boira no ajuden. Una hora més tard ja sóc al cim de posets, tot emboirat, tot solitari. M’assento per contemplar l’infinit, però la mirada topa amb la boira. En el meu imaginari creo la imatge de l’entorn alpí que en teoria tinc davant els meus ulls. Unes veus trenquen el silenci. No es veu ningú. De cop, com si sortissin del darrera d’unes cortines, apareixen tres visitants vinguts per la vessant sud. Em posen el dia sobre les previsions meteorològiques: els pròxims dies el cel es mantindrà força ennuvolat amb possibilitats de pluges sobretot per la tarda. Res de nou, el que tothom s’imaginava. El cos se’m gela per moments. Cal espavilar. La tornada per la cresta és més complicada, perquè de baixada el camí no és tant evident. Hi ha dos punts on topes amb una bretxa insalvable sense corda i on cal descendir per la vessant sud i enfilar-se després per unes estretes canals fins recuperar de nou la carena. Dues hores de descens i sóc al refugi. Sense temps per perdre faig la motxilla per sortir volant. Abans, demano a la noia del refugi si em pot regalar algun tros de pa, ni que sigui sec, ni que siguin els extrems petitons del pa rodó i que ningú s’acostuma a menjar. Compassivament, m’entrega una bossa amb sis llesques de totes les mides. Agraït i content inicio el camí que em durà fins la cabanya d’añes cruzes, a uns set quilòmetres. Unes quatre hores, calculo jo. He de travessar un sol coll i llavors baixar fins al riu. La boira mica en mica es va retirant per deixar pas a núvols grisos, amenaçadors. De nou amb la motxilla grossa a les espatlles, camino tot concentrat. No em puc treure la imatge de la noia del cap. La seva acció per mi ha estat heroica. Sento la necessitat d’agrair-li d’una manera més efusiva. Ja fa estona que travesso espais ple de floretes precioses i això és el que decideixo fer: un ram de floretes que daré al primer muntanyenc que passi en direcció contrària perquè l’entregui a la noia del refugi, que no se com es diu, amb la consigna de “gràcies pel pa”. Amb amor i passió recullo flors de tots el colors i formes inimaginables: liles allargassades, blanques piramidals, verdes amorfes, grogues circulars, boletes de color verd beix penjants. I amb el ram de flors a la mà camino expectant àvid de muntanyencs. Ni una ànima. Una hora i mitja més tard deso el ram a la motxilla, sense moltes esperances de creuar-me amb ningú. Estic apunt d’arribar a dalt del coll. Per fi, veig dues siluetes de colors llampants que patosament descendeixen per la última tartera abans d’arribar al coll. Es tracta d’un pare i la seva filla. Els explico el pla. Posen cara d’estupefacte però de seguida se’n fan còmplices. Ens acomiadem amb una abraçada. Emprenc el camí més relaxat. Una estona després m’imagino al pare i la seva filla entrant al refugi tot demanant per una noieta rossa amb un davantal vermell i entregant-li el ram de part del “que li has regalat el pa”. Fi de la història. Arribo al coll de christau. Paro per dinar. Aprofito que tinc pa per menjar una llauna de tonyina. A pocs metres observo a una família de sis isards estirats tranquil·lament sobre les pedres de la tartera. No havia vist mai uns isards tant a prop i tant tranquils i molts menys estirats. N’hi ha un que esternuda amb força. Son pocs els animals que he observat aquests dies: alguns isards, una serp, cotxes fumades, trencalòs, corbs, àguiles, d’altres ocells que no conec i marmotes (d’aquestes moltes). En els prats, molts insectes, sargantanes, papallones. M’ha sobtat trobar en molts cims de més de tres mil metres, unes aranyes negres no molt grosses de color negre. Deso els estris i continuo ara per l’altra banda de la vall. Es tracta d’una vall profunda, bella. Cal baixar-la tota fins creuar el riu. El camí baixa amb ganes. Arribo a la barraca d’anyes cruzes tot expectant. Estarà oberta? Hi haurà algú? Estarà en condicions? És oberta, no hi ha ningú, però està feta una merda. L’estructura, el terra, les parets i el sostre es troben en molt bones condicions però es veu que els muntanyencs que han anat passant per aquí no s’estimen ni les muntanyes ni la natura. Es tracta de gent egoista insensible que no pensa en els demés i no tracta les coses alienes com si fossin seves. Aquesta falta de respecte indigna. El terra és ple de burilles, llaunes, plàstics i un llarg etcètera de deixalles d’excursionistes. Quina imatge tant penosa. Les deixalles han deixat aquest petit tuguri impregnat d’una olor pestilent de cendra i vòmit. Són dues habitacions d’uns quatre metres quadrats cadascuna. En una d’elles hi ha un llit de molles sense matalàs i restes de materials de construcció. En l’altre, hi ha una llar de foc. La merda i la pols s’escampen per ambdues cambres. Però no tinc més remei que espavilar-me amb això doncs el cel és tapat i la pluja pot arribar en qualsevol moment. Decideixo ocupar la cambra de la llar de foc tot i ser conscient que no podré utilitzar-la doncs no hi ha res per cremar en molts metres a la rodona. En aquesta part de la vall no hi ha boscos ni arbusts. Però com que la pudor més intensa prové precisament de la llar de foc, que és on s’acumulen més deixalles, hauré de solucionar-ho d’alguna manera si no vull acabar marejat. N’hi ha tal quantitat i tan podrides que serà impossible baixar-les. No se m’acut cap altra solució que tapar-la com sigui. Aprofito uns maons sobrants que he trobat en l’altra sala per construir una tàpia improvisada, torta, però efectiva. Aprofito un tros d’escombra per netejar el terra. La pudor sembla apaivagar-se i la sala visualment sembla una altra cosa. Escampo els meus estris per la sala i me la faig meva. M’hi sento bé i còmode. Fa fred i ho faig tot des de dins el sac estirat al terra, recolzat contra una de les parets: llegir, escriure, cuinar, sopar, pensar. Dues hores després, sento entre les ràfegues de vent, unes veus llunyanes. En pocs minuts algú pica a la porta. Són dos francesos que no volen dormir al ras. On dorm un dormen tres el comento. Somriuen. Ho arreplego tot per fer-los espai. És negre nit. El vent bufa amb força, comença a ploure. Ja estirat dins el sac, observo les ombres que els frontals dels francesos projecten a la paret mentre es preparen el sopar i m’imagino tota una història d’un pastor que sortia cada dia a pasturar amb el seu ramat per les muntanyes fins que va perdre la il·lusió de pasturar perquè es trobà que les ovelles cada vegada li exigien caminar menys i menjar més. Des d’aquell dia, el pastor vaga sol per les muntanyes i les ovelles viuen i mengen a prop de riu, ignorant però que l’hivern s’acosta i la neu ho cobrirà tot.









Dia 8. Cabanya d'Añes Cruzes (2.080m) - Gran Bachimala (3.174m) - Punta del Sabre (3.139m) - Refugi Biadós (2.538m) - Gistaín (1.400m)
Distància recorreguda: 23,4km
Desnivell positiu: 1.200m
Horari: 8h



Últim dia. Ens llevem d’hora amb els francesos. Ells continuen port amunt. Jo vull fer el gran bachimala i la punta del sabre abans d’abandonar definitivament el parc natural de posets. Amago la motxilla grossa i faig el coll de la senyal de biadós. Continuo per el camí indicat però quan soc a sota el pic, decideixo enfilar-me tartera amunt per fer la directíssima. Hi ha una forta pendent que supero com puc. Però no surto al cim sinó uns cent metres abans. Arribo al gran bachimala sense dificultats i continuo per la cresta fins la punta del sabre. A partir d’aquí decideixo continuar crestejant fins arribar de nou al coll de biadós, on tanco el cercle. Descendeixo port avall, recupero la motxilla grossa i continuo pel GR11, el camí que em durà fins al final de trajecte, el poble de gistaín, a setze quilòmetres d’aquí, això sí, de pendent suau. Camino i camino per una pista on de tant en tant passa algun cotxe que em fa menjar pols. Segueixo riu avall pel mig de boscos frondosos i frescos. M’abstrec del caminar tot deixant la ment en blanc. Unes hores després arribo a una carretera asfaltada que just s’acaba a gistaín. És un poble de cent cinquanta habitants, que depèn completament dels pobles del voltant doncs no hi ha ni botigues ni serveis. M’allotjo a una pensió on per trenta euros em donen llit, sopar i esmorzar. Recupero forces tot dutxant-me, menjant copiosament i descansant en un llit còmode i ample. M’adono que estic força cansat. Tinc les cames carregades tot i que els genolls m’han aguantat força bé. Els dits dels peus semblen demanar auxili, després d’asfixiar-se durant dies i dies dintre aquestes botes tant matusseres. Tinc les ungles adolorides. El cansament és més físic que psicològic. Sovint, quan has complert un objectiu, sigui quin sigui, el cos experimenta una decaiguda. Passejo pel poble estranyat de no haver de procurar llenya, carregar les cantimplores d’aigua o buscar un bon raconet on passar la nit; em sento integrat en aquesta rutina muntanyenca de pujar cims, travessar valls, llegir mapes i planificar la vida en funció de les condicions meteorològiques. M’assento en la plaça del poble per observar alguns habitants que traginen amunt i avall i m’adono que trobaré a faltar aquesta immersió harmoniosa, espiritual i autosuficient en la natura. Ja des la part més alta del poble de gistaín, observant com els últims rajos de sol il·luminen els cims de les grans muntanyes, em sento afortunat d’haver experimentat un cop més aquesta vida senzilla i humil, amb el foc, l’aigua i les estrelles com a companyes. Penso altra vegada en la historia del pastor que va ésser abandonat pel seu ramat. Me’l puc imaginar travessant les valls més profundes, absort, empès pels instints i la seva força vital, amb l’únic propòsit de sentir-se viu i compartir la seva existència amb la mare naturalesa.









Resum

Distància recorreguda: 116,7km
Desnivell positiu: 10.700m
Horari de ruta: 50,5 hores