diumenge, 14 d’agost de 2016

***** Via dels Sostres (275m, 6a+, V+ obligat) - Paret de l'Aeri (Montserrat)

Espectacular i estètic itinerari per la imponent Paret de l'Aeri. La via va resseguint una sèrie de fissures verticals, diedres i algunes plaques fins que cal superar un sistema de sostres gegants mitjançant un emocionant flanqueig horitzontal. Aquest seria el llarg estrella si no fos per la curiosa xemenia ampla que trobarem més amunt. Dos llargs ben diferents per dues parts ben diferenciades. La primera més fisica i controlable, la segona més expo i compromesa. Una via, però, on no regalen res ja que cal guanyar-se a pols la majoria de seccions. El grau seria més o menys el que marquen les ressenyes, però al numeret caldria afegir-hi algunes dosis de compromís i aventura. Així doncs, millor anar sobrat de grau i de coco. Recalcar que el cinquè llarg està molt brut de vegetació i cal fer una escalada molt desagradable i exposada. Si la tornés a fer se'ns dubte l'acabaria per la David Aparicio, tot i que la xemeneia fa xalar, sobretot un cop l'has fet.

Data: 14 d'agost de 2016

Nom de la via: Via dels Sostres
Zona: Paret de l'Aeri (Montserrat)
Dificultat: 6a+
Dificultat oblidada: V+
Llargària: 275m, 7 llargs (nosaltres ens vam estalviar l'últim llarg flanquejant cap a la dreta III)
Material: 16 cintes exprés, tascons, friends fins al 3, aliens. Semi-equipada amb parabolts, burils i claus (algun està força tapat). Reunions amb parabolts.
Orientació: Est
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 7 hores d'escalada
Aproximació: Aparquem el cotxe al refugi de Santa Cecília. Des d'allí agafem el camí de l'Arrel que porta al Monestir. Trobarem un corriol 
(canal de l'Aeri) que marxa amunt més o menys quan siguem a l'alçada del sistema de sostres. Acostuma a haver-hi una fita. A l'inici de la canal hi ha un bidó i una barra rovellada. No confondre's amb la canal del Moro, molt més ampla i evident que està uns quants metres més endavant. La primera part de l'aproximació és comuna a la "Easy Rider". Cap a la part alta de la canal cal anar a la dreta per unes escales de ferrata plastificades, per llavors remuntar unes pendents protegides amb cables i flanquejar uns quants metres en diagonal. Un cop siguem a peu de paret, la resseguim cap a la dreta fins a sota el primer sostre (50min).
Descens: Un cop a dalt, acabem de remuntar fins a trobar les escales que baixen de les antenes. Les seguim fins que trobem unes fites que marquen un corriol de baixada que marxa cap a la dreta (canal de Sant Jeroni) i que ens porta directe al parking de Santa Cecília. Una mica patinosa en alguns trams però es fa força bé (50min).

Així de contents estavem abans de començar. I és que escalar aquestes grans parets que es veuen de fons sempre et produeix un pessigolleig a la panxa amb aquell puntet d'eufòria i respecte. El dia abans, pràcticament a la mateixa hora estavem en el mateix punt, però això és una altra història...



Així de "felices" ens les prometiem...

Relaxadament anem remuntant per la canal de l'Aeri. Seguim canal amunt fins que trobem unes escales a la dreta. Llavors, remuntem per un cable i flanquegen per la base d'aquesta paret en un tram molt espectacular. Els ulls no paren d'observar aquest impressionant pany de paret, amb algunes de les vies més mítiques i compromeses de Montserrat.



Flanqueig en entorn espectacular

Ens les mirem tot passant per sota reseguint amb la mirada alguna tirada ben farcida de parabolts. Fem la conya de que en la nostra no n'hi hauran pas tants...


Baixem per algun tub de vegetació, rodegem un esperó i ja som sota el primer sostre (evident). Veiem un parabolt fosc un tros amunt, però considerem que assegurar des d'allà serà molt incòmode i decidim començar la via quan encara hi ha certa comoditat.


L1 (V+, 45m): s'ha d'anar a buscar una gran llastra que es pot protegir molt bé. Sota la llastra està una mica trencat. Un cop s'acaba es va a buscar un diedre a la dreta per llavors encarar una placa una mica pulida però ben protegida amb parabolts que va marxant cap a l'esquerra. Reunió de dos parabolts sobre una gran sabina.



Primer llarg de la Via dels Sostres
La Sílvia encarant la travessa de la placa al primer llarg

L2 (6a+, 35m): va bé aprofitar la sabina per baixar una mica i flanquejar com es pot cap a l'esquerra fins a trobar les primeres preses. Continuar flanquejant fins a trobar un pas atlètic per entrar al diedre i continuar amunt, per una secció vertical, de fisura i amb molt d'ambient.



Entrada del segon llarg


Arribada a R2

L3 (30m, 6a): cal escalar uns metres per anar a buscar la fisura horitzontal per començar el llarg flanqueig per sota els sostres. Hi ha un parell de ponts de roca i algun clau en les seccions més problemàtiques. Les preses de mans son força generoses, menys en algun punt on hi trobem alguna secció més fineta de mans i peus. La sortida del sostre es patinosa, però està ben protegida amb un parabolt.



No podia quedar-me sense la típica foto a la via dels sostres!


R3 des de la meitat del llarg

L4 (45m, 6a): Continuem per un diedre fins que esquivem un sostre per una placa polideta però protegida amb dos parabolts per llavors continuar de nou per una fisura. La part alta està una mica trencada, sobretot els últims metres per arribar a l'alzina que es troba cap a la dreta on muntarem reunió.



R4, penjada sobre el buit
Part inicial del quart llarg

L5 (35m, V+): a partir d'aquest llarg, la via canvia totalment de registre i es torna molt més incòmode. Al loro amb aquest llarg ja que la fauna ha envaït totalment la xemeneia de progressió. Hi ha un tram on és complicat tocar roca i no queda més remei que menjar-se l'aritjol per poder progressar. Qui no sàpiga que és un arítjol, després d'aquest tram segur que no se n'oblida. Llarg net de proteccions i complicat de protegir. Expo.


L5
L'arítjol i la Sílvia

L6 (35m, V+): quan surts de l'arítjol i arribes a reunió, t'emportes una sorpresa al veure l'inici del proper llarg, una espècie de cova/xemeneia amb roca gris i xorreres. Sembla impossible poder progressar per aquí. Busques amb la mirada el "com", però aquest llarg és d'aquells que no et creus que t'hi puguis enfilar fins que no t'hi poses. I s'escala en creu, amb els peus a cada paret i pam a pam anar progressant amunt. Respires alleujat quan xapes el pont de roca i el parabolt, però llavors encara queden uns quants metres de xemeneia amb algun pas compromés per sortir-ne. És curiós el gir natural que surt a mig tram, comences cara al cel i acabes cara la paret. 


Quant es surt de la xemeneia, cal escollir per on continuar. A la dreta hi ha una fisura herbosa i a l'esquerra una placa. Decideixo de continuar per la placa, ja en tinc prou d'herbes. A la placa no pots abaixar la concentració doncs costa protegir-la. Molt d'ambient, el company queda lluny i et sents sol amb el dubte si vas per l'itinerari correcte. Silenci absolut, tant sols el vent, que encara ho fa tot més intens. Un metres més amunt veig reunió a la dreta i faig una mica de flanqueig per arribar-hi.


Segons les ressenyes la via va per la fisura de la dreta, però cal dir que està molt herbosa. Per l'esquerra es va fent més o menys bé, amb una escalada continuada sobre el V+ i expo.


La Sílvia recreant-se amb les fotos mentre jo xalava o almenys ho intentava...



Inici de la xemeneia, cara de concentració....
Espectacular l'ambient....
Escalada totalment en creu
Últims metres del sisè llarg

L7 (40m, V+): després de tot el que portes escalat fins ara, quan mires amunt ets sents alleugerit perquè, d'entrada, sembla que toca un llarg més o menys convencional. I més o menys és així. Surto per una placa fins que trobo un parabolt i vaig a buscar una fisura ampla impossible de protegir amb el camalot del 3 però que no presenta gaires dificultats si t'hi poses bé. Després del pas hi ha un clau i llavors la paret va continuant cada cop més amable però també més trencada fins a passar pel mig d'una alzina per anar a buscar la reunió un parell de metres més amunt.




Encarant la fisura del seté llarg
Arribada a R7, ja queda poc...

L'horari és apretat així que decidim deixar per un altre dia l'últim llarg i sortir per l'escapatoria de III.


L8 (30m, III): llarg de tramit però on no val abaixar la guardia per trencat. Flanqueig horitzontal, alzina, grimpada amunt i.... ja hi som!


Arribem a dalt feliços i a la millor hora pel delit dels sentits. La llum és tènue i roja, senyal que falta poc perquè el sol se'n vagi a dormir.


Ens apressem a endreçar-ho tot i fer les últimes fotografies per immortalitzar aquest moment tant bell i intens. 
Dalt la paret de l'Aeri amb Montserrat als nostres peus.

Una nova experiència a la natura, un nou aprenentatge.



Punt i final....


Bona ressenya de la via treta de http://edunz.blogspot.com/....


Llegir més...

dissabte, 6 d’agost de 2016

**** Digitibus (180m, 6a, 6a obligat) - Presles (Massís de Vercors)

Després d'intentar el Cerví, prenem rumb cap al sud ja que la previsió als alps de Valais és dolenta. Descartades un parell d'alpinades que portavem de cap, ens dirigim cap al Massís de Vercors, un lloc idílic i espectacular on no hi falten parets per enfilar-se. Els dies de clima incert escalem als sectors Festival i Dalarhum, dues escoles a tocar però molt diferents. A la primera les xapes estan a tocar i el grau és assequible. A la segona, és totalment al revés, xapes allunyades i grau picant picant. I quan la meteo ens ho permet ens fiquem al magnífic mur de Presles, una paret que conté més de 300 rutes de força dificultat. Escollim una de les més assequibles, Digitibus, una recomanació de l'amic del propietari de la Gite d'Etape "Adrien". Una bonica ruta que surca les parts més febles d'aquesta vasta paret, amb 5 llargs ben diferents i variats sobre el 6a. Tot i ser de les més assequibles et fa escalar. És la segona via que faig en aquest massís, l'any passat vam escalar Point trop n'en faut i ens va fer xalar.

Data:
6 d'agost de 2016

Nom de la via: Digitibus
Zona: Presles (Massís de Vercors) - Sector Grottes de Choranche - França
Dificultat: 6a (al llibre de ressenyes marquen 5c)
Dificultat oblidada: 6a
Llargària: 180m, 7 llargs
Material: 16 cintes exprés (algunes de llargues). Equipada amb parabolts. Reunions amb parabolts.
Orientació: Sud
Company: Sílvia Mas
El nostre horari: 4 hores per escalar la via
Accés: Des de Grenoble o Valence anar fins a Pont en Royans. Hi ha un parking gratuït travessant el pont que pot servir de camp base.

Aproximació: Per aquesta via, cal aparcar el cotxe al parking de les Garottes de Choranche. Un sender surt més o menys de la meitat direcció al sector d'escalada esportiva Pierrot Beach. A partir d'aquí cal reseguir la base de la paret cap a la dreta fins arribar al primer llarg, un diedre herbós que es troba al final del sector (20 minuts).
Descens: 3 ràpels amb cordes de 60m. La primera instal·lació està uns metres a l'esquerra de l'última reunió del final de la via (mirant a la paret).
Enllaç ressenya de la via: aquí

L1 (IV+): Antigament la Digitibus començava per un llarg que està sobre el 6c. Desconeixem si aquest llarg encara existeix, i preferim fer cas de les recomanacions d'iniciar la via per un diedre força bonic que es troba molt a la dreta del sector, sota uns sostres alts. Nom de la via a l'inici.





El diedre és interessant i la Sílvia l'escala xiulant. 





L1 bis: Llarg de transició per arribar als peus del segon llarg. Primer es va per un tram boscós, llavors per una repisa ample, assequible i de fàcil protecció. Per evitar fregaments millor fer una reunió intermitja a l'arribar a la repisa. 





L2 (6a): Nom de via a l'inici amb dibuixet inclòs. Parabolts dorats. Per mi el llarg més bonic de la via, amb una fisura que arrenca sota un sostre i continua a trams desplomats però amb bona presa i bons peus. L'inici està un pel patinòs i els parabolts tampoc estan a tocar així que cal esmerar-se a fons.

Nom i dibuixet a la paret


Arrencada del segon llarg, molta fisura i bons peus
Feliç arribada a R2

L3 (V+): la via surt amb tendència a l'esquerra. La fisura ha desaparegut i cal moure's per placa, amb moviments més precisos i tècnics. Hi ha algunes vies que també passen per aquí, per no equivocar-se cal posar els ulls als parabolts dorats. N'hi ha d'altres de negres, també platejats... Als pocs metres i superat un sostre trobo una reunió que em salto i empalmo els dos llargs. Reunió sobre una repisa amb flanqueig aeri inclòs.

L'entrada des de la reunió
La reunió des de l'entrada
Flanqueig abans de la reunió
L4 (6a): per mi el llarg més finet de la via. Comença per una placa sostinguda i bonica per travessar llavors la línia de parabolts negres cap a la dreta. La distància entre els parabolts obliga a assegurar cada pas, sobretot els peus, per poder fer algun xapatge. L'ambient però, és espectacular.


De fons el sector Buis de Presles

Arrencada sostinguda

Tram finet i tècnic
L5 (6a): últim llarg i també força bonic. A l'arrencada em confonc de parabolts dorats, surto recte amunt i em fico en un 6c. No tardo en adonar-m'en i faig alguna maniobra per recuperar la nostra via que se'n va totalment a la dreta. Flanqueig complicat (des d'allí on sóc) però finalment me'n surto. La via va a buscar un diedre fisurat molt guapo.

Al 6c, per error
Recuperant la nostra via
Últims metres de la Digitibus

Presles és realment increïble. A la tarda encara fem una mica d'esportiva i ens veiem recompensats per aquesta bonica posta de sol. Aquest indret és ple de parets, platós, torrents, rius i senders. Un bon lloc per perdre-s'hi uns quants dies, amb bona companyia, amb alguna corda i potser també amb una bici.


Cap vespre a Presles




Llegir més...

dimarts, 2 d’agost de 2016

Intent frustat al Cerví per l'aresta Lyon (4.478m) (650m, AD, IV)


El Cerví, muntanya somiada. La seva forma, la seva història, les quatre arestes, la seva cara nord... M'hi vaig apropar el 2012, però no va poder ser. El 2015 tampoc. El 2016 ens hi hem ficat per l'aresta Lyon però hem hagut de fer marxa enrera poc després de trepitjar el Pic Tyndall a uns 200 metres del cim. Molt de vent, boira i fred. Hem arribat fins on creiem que haviem d'arribar. Hem escoltat la muntanya i hem girat. Tristos però convençuts; una retirada sempre és un gran aprenentatge. Podria no haver escrit la crònica, però ho vull fer en nom de les emocions que vam viure i també per condensar i resumir la informació pràctica per quan hi tornem. Perquè continuem somiant. Això sempre.

Data: 3 d'agost del 2016
Cims: Pic Tyndall (4.241m), Cerví (4.478m)
Zona: Alps Penins, Valais, Vall d'Aosta (Itàlia)

Ruta: Aresta SW o Aresta Lyon
Dificultat: AD. Recorregut espectacular de roca, neu i mixt sobre roca en general acceptable. Les parts més verticals del recorregut estan equipades amb cadenes o maromes. També hi ha forces parabolts en la majoria de flanquejos per les repises que s'han de fer. En els trams no equipats la dificultat màxima és de IV (info fins al pic Tyndall)
Metres dificultatsaresta de 650 metres de desnivell, trams majoritariament de roca, i petites arestes i congestes de neu. També algun tram en mixt.
El nostre horari: 5h30m de Cervinia (2.000m) al refugi Carrel (3.835m), 3h30m del refugi al Pic Tyndall (4.241m), 5h30 del Pic Tyndall al refugi (molta cua als rapels), 6h del refugi a Cervinia (cua als rapels)
Company: Sílvia Mas
Material recomanable: 2 cordes de 30m o una de 60m (ràpels de 25 metres màx), 4-6 cintes express, aliens, grampons, piolet.

Accés: deixem el cotxe aparcat al parking del camp de futbol, molt a prop de la casa de guies de Cervinia i punt d'informació turística. Hi ha lavabos publics d'aquests de cabina. El dilluns, l'area d'aparcament està restringida per mercat setmanal. Hi ha una font d'aigua davant l'esglèsia i al costat del pont del carrer principal (Via A. Carrel).
Aproximació: des del parking entrem cap al poble fins a topar gairebé amb el riu i enfilem carrer amunt deixant unes pistes de tennis a la nostra esquerra. Entrem en una pista encimentada que porta al refugi Duca Abruzzi. Abandonem la pista al primer revolt per seguir un sender molt fresat que es va enfilant al mateix ritme que la pista i que va fent dreceres verticals. A partir del refugi D. Abruzi, seguir les fites primer amb tendència a l'esquera i un cop hem superat una canal rocosa i fàcil, cal anar a buscar, recte, unes congestes de neu que amb tendència a la dreta ens portaran fins al coll de Leone mitjançant un gran flanqueig horitzontal. A partir del coll, cal superar 
tres trams equipats amb maromes i cadenes.fins al refugi Carrel (5-6h)
Refugi Carrel: el refu és lliure (no cal, ni es pot reservar) però cal pagar 15€ per persona i nit. Els guies italians es preocupen de que tothom pagui i ho reclamen si convé. Té 40 places en lliteres amb matalassos i mantes. Hi ha 3 fogons amb gas. També olles i coberts (no estaven gaire nets). És recomanable pujar fogonet doncs aquests fogons sempre estan ocupats per gent que cuina o per fondre neu. Al refu no hi ha aigua, així que cal fondre neu. Al fogó més gran hi havia una olla grossa comunitaria on qui hi tirava neu tenia el dret d'agafar aigua.

Arrenquem a les 9 del matí de Cervinia. Encara no hem tingut una imatge nítida de la muntanya, sempre envoltada de boires i núvols. La previsió és de bon temps, tant avui com els dos dies següents. Uns nens juguen a futbol, els venedors ambulants preparen la parada, nosaltres marxem a pujar el Cerví, entusiasmats i confiats. El què més em preocupa és, primer la meteo i segon, les acumulacions d'alpinistes.





Durant l'aproximació el cim sembla desplomar-se alhora que l'aresta va guanyant embergadura. Acabem de pasar el refugi guardat Duca Abruzzi (2.802m). Considerem que serà l'últim punt on agafar aigua així que carreguem les cantimplores.



De fons i sempre amb el permís dels núvols, divisem el Breithorn, cim turístic per exel·lència. De moment el cel es mostra incert, molts núvols a l'horitzó. El camí no és gens perdedor, moltes fites i algunes cordades per endavant.




Després del Duca Abruzzi, el camí té tendència a marxar cap a l'esquerra, primer per una canal estreta sense massa dificultat, després per un terreny rocós i trencat i finalment per unes congestes de neu, que en el nostre cas i degut a la calor no ens calcem ni els gampons. Ahir un guia ens va comentar que feia dos dies va fer cim "sense posar-se els grampons". 




L'aresta va agafant magnitud. El refugi Carrel ja s'intueix a l'esquerra, sobre un gran pla, damuntde la primera rampa rocosa que neix al coll del Leone.




Un cop s'ha guanyat suficient alçada, comencen una sèrie de flanquejos direcció al coll. Primer per neu....






I per una roca trencada i patinosa després. En alguns trams hi ha parabolts per assegurar-se.



Benvinguts al coll del Leone. No estem sols, però tampoc som tants pujant.



Després del coll, les rampes comencen a empinar-se i trobem tres trams equipats amb maromes.



La primera dificultat es tracta d'un ressalt vertical que en lliure deu ser IV-V. Començo rebel i m'hi enfilo sense tocar la maroma. 



Primer tram de maromes

La segona dificultat és una rampa més tombada i llisa. Passo de rebeldies i acabo sucumbint a la maroma. No per la dificultat sinó perquè considero inútil negar l'evidència: és impossible fer veure que no hi és.



Segon tram

La tercera dificultat és un ressalt vertical d'uns 5-6 metres on acostuma a haver-hi forces cues. Per sort nosaltres no ens hem d'esperar gens. Maroma i amunt. Més fàcil impossible! Sap greu haver d'enfilar-se per les maromes i no per la roca, però val més començar-se a mentalitzar.



Maroma vertical al Cerví, per sort nostre, sense cues



La Sílvia acabanrt el tram

I per fi arribem al Carrel, amb la incognita de si hi haurà molta gent i si tindrem lloc.



Refugi Carrel


De gent n'hi ha molta, gairebé està ple. Tenim la sort d'aconseguir una matalàs que compartirem. Altres no tenen tanta sort i els toca dormir a dalt en una espècie de golfes on ens comenten que amb prou feines poden estirar les cames. Comencem el ritual d'aposentar-nos, estirar-nos, menjar, recuperar forces, fondre neu i quan la meteo ens deixa, sortim a fora a gaudir de les vistes. El dia sembla aclarir-se, però de clar, no hi ha res. No ens fiem un pèl del butlletí meteorològic doncs avui no s'ha acabat de complir.

Ens fem una fotografia amb la Dent Blanche de fons i la seva preciosa aresta que vam pujar l'any passat. Aquest recó és increïble, m'estic tornant un fan de la zona de Valais. Un cop acabat el ritual, intentem dormir i en això és queda, en un intent. Nervis, incomoditat i sobretot, roncs.





Refugi Carrel, Dent Blanche de fons

Ens aixequem a les 4 per sortir a les 5. Alguns han marxat a les 2, altres a les 3. Aquí cadascú fa els seus càlculs. Nosaltres preferim marxar a trenc d'alba, fer les primeres rampes equipades amb el frontal però fer les parts més perdedores amb les primeres llums.


Marxem amb una mica de retard. És negre nit i bufa un vent gelat. Veiem alguns frontals que és mouen lentament en el primer tram, força vertical equipat amb maromes i cadenes. Tenim dues cordades al davant, una de dos que sembla que van lleugers i una de tres que sembla que els costa una mica més. Esperem fins que tots components de la cordada de tres arriben a reunió i surto disparat maroma amunt. Els atrapo mentre veig que a sota comença una nova cordada sense respectar el nostre torn. Ens amuntaguem en les cadenes mentre puja la Sílvia. Cares d'amabilitat i facilitats per colocar-se. Som uns quants però almenys hi ha complicitat entre nosaltres. Quan arriba la Sílvia, sortim de seguida.


Escalo el següent ressalt més per l'esquerra que els altres per llavors flanquejar a la dreta per una repisa (amb parabolts) que ens porta a un següent tram esquipat amb maromes. Passem a l'ensamble i els avancem a tots. Quedem al cap d'avant en un dels trams més perdedors de la via, el què ens ha de portar a la "gran cadena".


Els primers rajos de lllum comenen a tenyir l'horitzó de violeta. Mirem amunt, concentrats intentant esbrinar el més ràpid possible per on discórrer la via.

Primeres rampes, a trenc d'alba

Fem una mica d'exploració i decidim pujar per uns ressalts uns metres més endavant que la resta. Des d'abaix hem vist una reunió de ràpel i l'anem a buscar sense pensar-ho gaire.



Escalant un dels trams més perdedors de la via

Acabant d'escalar el tram perdedor, de fons les nombroses cordades

Aquesta decisió d'escalar una mica més per la dreta ens deixa sols amb tota la muntanya per endavant. Per fi ens podem concentrar amb la ruta i deixar la gent de banda.


Un cop hem guanyat la suficient alçada flanquegem per unes repises molt ben protegides amb parabolts. Avancem a l'ensamble, ràpid i en sintonia. Veig molta gent al darrera, però ningú al davant. Em sento afortunat.



Flanquejos protegits amb parabolts

La ruta és espectacular i no ens deixa relaxar ni un moment. Tampoc els núvols que van creixent a l'horitzó. Fem poques pauses. Parlem el mínim. La concentració és màxima. Pujar, baixar, flanquejar, roca, neu... Avancem, de moment, per sota l'aresta i per la seva cara Oest.





Al fons, la Dent d'Herens, una muntanya que fa temps que li tinc ganes.





Per fi arribem a la gran cadena i que ens ha de portar fins al fil de l'aresta. Tenim una cordada al davant així que toca esperar.


Just arribant a la "gran cadena"

Quan per fi arriba el nostre torn, sortim disparats amunt. Fa tant de vent al fil de l'aresta que munto reunió un metre més avall per protegir-me del vent glaçat.



Gran cadena, al Cerví

La ruta per l'aresta és encara més espectacular. Cavalquem pels ressalts gebrats entussiasmats per ser on som i per l'entorn que ens envolta. Comença un nou terreny d'aventura, amb una ruta més evident però de més compromís i més difícil de protegir. Desapareixen els parabolts, però la roca també es torna més bona.




Pas acrobàtic, on cal ajupir-se per passar per sota aquest petit sostre. No podem acabar de gaudir de les vistes i l'activitat per culpa del vent. Tot i així aquest clima ens dona un ambient molt autèntic i alpí.




Al fons, altre cop la Dent d'Herens, altiva però força oblidada per culpa del magnetisme del Cerví.





Avancem a bon ritme gairebé sempre a l'ensamble.




Arribem al Pic Tyndall i atrapem una cordada de tres. Això fa que ens haguem d'esperar una bona estona per fer els dos ràpels per arribar a "l'enjambée", el coll que uneix el Pic Tyndall i el Cerví.


La Sílvia, al Pic Tyndall
En aquest impàs el temps va a pitjor. Comença a entrar la boira i el vent encara sembla més gelat. Tenim la cara, la corda, la roba, les pestanyes gelades. Tot i així arribem a "l'enjambeé" però el vent ho dificulta tot. La boira no ens deixa veure gaire res. Ens mirem amb la Sílvia. Què fem? Anem bé de temps, son les 9 del matí i la inèrcia ens portaria a continuar, però no ho veiem clar. Cada cop està més tapat i en aquest últim tram, quan la boira s'aparta, s'hi veu força gent, sobretot a l'escala Jordan.

Ens creuem amb dues cordades que baixen del cim (guies amb client) i que han sortit a les 2 del matí. Ens porten 3 hores d'avantatge. Prefereixo no preguntar-los res sobre les condicions del cim perquè ja se el què em diran. D'alguna manera necessito mantenir l'esperança de continuar pujant. Però la realitat és la que és. Tenim dues opcions: anem amunt aguantant el fred, les cues de pujada i baixada a l'escala Jordan i a sobre sense tenir vistes, o girem cua, tirem tota la feina per la borda i deixem el cim per un altre dia. Sempre és dolorós girar. És un moment desagradable i penós. Tot d'una, en un punt indeterminat, canvies de direcció com si t'haguessis equivocat. Em sento trist i ressignat.


El vent gelat no para. El descens és incòmode. Tenim les mans i els peus glaçats. També la corda i la roba. En el mateix punt que hem decidit abandonar, 2 cordades d'italians han pres la mateix decisió. Ara els tenim al davant i això fa que en els ràpels ens haguem d'esperar una eternitat. Durant els descens ens trobem dues cordades que hem avançat pel camí que instintivament també giren al saber la nostra decisió. 


Al Pic Tyndall, de tornada, una hora més tard.
L'activitat alpina és aprenentatge i comunió amb la natura. Toca prendre decisions en cada moment, i l'esperit de supervivència està a flor de pell. No només compta el teu estat o el teu desig, sinó també el del company de cordada. Amb ell t'hi uneix molt més que una corda; es tracta de compartir un sentiment, un desig, un somni.

Quan no fas cim, l'aprenentatge és major. Una cura d'humillitat on la natura ens recorda certes regles que val la pena no oblidar. En un espai sense normes humanes estipulades, son els sentits i els instints qui regnen les nostres decisions. I per això l'alpinisme és una activitat tant fascinant d'exploració tant inyerior com exterior. Créixer, descobrir-se i aprendre.



Moment de pausa i reflexió abans de començar a rapelar.
En un dels nombrosos ràpels de descens


Tardem més de 5 hores per arribar al refugi. Sense perdre temps, agafem les 4 coses que hi teniem, saludem a uns catalans de Matadepera que ho intentaran demà i sortim disparats avall. El refugi està a rebentar! La previsió per demà sembla que és millor i dijous entra una borrasca, així que molta gent s'ha animat a pujar. També hi ha colapse en el descens, amb cues als tres ràpels què hi ha fins al coll del Leone. Els italians ens ofereixen compartir les seves dues cordes que son de 60m i accedim. Grazie mile. Amb aquesta longitud ens estalviarem un ràpel. El tram més vertical està realment colapsat. Gent que puja, gent encallada, gent que baixa. El temps continua dolent. Llancem cordes avall un pèl més per la dreta (concell d'un guia italià) i per fi comencem a rapelar.

Baixant observo una escena que no oblidaré mai. Hi ha dues persones penjades als 5 metres de maroma més vertical. Una noia s'ha fet un estrep perquè li és impossible de continuar tibant de mans. Damunt d'ells, 4 esperen a reunió. A sota, uns quants fan cua per passar. La noia crida exasperada perquè el company el tibi. Un parell de cordes li passen pel damunt la cara i el cos. El de sota avança literalment per sobre la noia, que no es queixa. Un munt de cintes expres a la maroma... Tot això malauradament també forma part d'aquesta aresta del Cerví.




Un cop al coll ens relaxem i ens ho prenem amb calma. Mica en mica el Cerví va quedant enrera i ens endinsem en la foscor de la nit. A les 23h arribem al cotxe. Ja som altre cop a la civilització. No ha pogut ser, però segur que tornarem. I altre cop segur que les dues preocupacions principals seran la meteo i les aglomeracions de gent. Haurem de barrinar una mica més i pensar com i quan ho fem per evitar el segon problema.









Llegir més...